dimecres, 25 d’agost del 2010

La retallada de sous als ajuntaments anirà als jutjats


Noticia del diari el Punt del passat dia 20, i imatge, recollida per la web www.elpati.cat .

Els sindicats han presentat ja més de 400 recursos contra les retallades a les plantilles municipals i la majoria acabaran al jutjat

Les retallades salarials que van decretar el govern de l'Estat espanyol i la Generalitat i que han aplicat els ajuntaments en les seves plantilles municipals, un 5% del sou, ha generat aquest agost una riuada de recursos que no para de créixer. En total, segons les dades facilitades pels sindicats majoritaris, CCOO i la UGT, ja hi ha més de 400 recursos i reclamacions que s'han interposat als Ajuntaments, al TSJC i al Defensor del Poble, la majoria dels quals acabaran al jutjat. Les accions legals que han iniciat els sindicats tenen per objectiu, amb estratègies diferents, aconseguir que la mesura sigui considerada inconstitucional, que s'invalidi la seva aplicació i s'aconsegueixi el retorn dels diners de manera retroactiva quan acabi el procés als tribunals.

CCOO ha iniciat una batalla legal amb diversos fronts. Ha presentat un recurs al Tribunal Suprem contra el decret que va aprovar el govern de l'Estat i ha donat instruccions a tots els seus representats sindicals als ajuntaments i empreses públiques perquè s'interposin recursos i reclamacions a l'aplicació de la mesura dins del mes següent a la seva aplicació en cada administració –el decret es va aplicar en la majoria dels ajuntaments en les nòmines de juny i juliol–. El sindicat espera ara la resposta de cada Ajuntament i si es produeix silenci administratiu –que és el que es preveu que passi– es portarà cada cas al contenciós. El sindicat vol fer valer la força de l'incompliment de les garanties laborals i la il·legalitat d'una mesura “unilateral” que trenca tots els acords i convenis signats. CCOO calcula que a hores d'ara ja hi ha prop de 350 recursos interposats i que la xifra continuarà augmentant en els propers dies. Fonts del sindicat apunten que els recursos que s'han presentat cobreixen ja el 85% dels treballadors públics de Catalunya.

La UGT, per la seva part, ha optat per altres camins amb un principal objectiu: denunciar la inconstitucionalitat dels decrets. El sindicat ha presentat un recurs d'inconstitucionalitat al Defensor del Poble i ha presentat dos recursos al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), un perquè el decret català vulnera la negociació col·lectiva i un altre perquè la mesura que s'ha traslladat als ajuntaments “és una mesura inconstitucional perquè vulnera la independència de les administracions locals”. A més d'aquests recursos, el sindicat UGT ha presentat prop de 41 recursos de conflicte col·lectiu que és la figura legal que tenen els treballadors en règim laboral per denunciar la mesura. Aquest procediment no té tantes limitacions temporals com els recursos que s'han presentat en el cas del funcionariat.

Mentre el secretari d'organització de serveis públics de la UGT, Miquel Àngel Sànchez, apunta: “És molt gros que a aquestes altures haguem de reivindicar la Constitució i denunciar imposicions”; el seu homòleg a CCOO, Fèlix Belzunce, es pregunta: “Quina credibilitat té signar acords si acaben sent paper mullat?”.
.

dimecres, 18 d’agost del 2010

Mobbing a l'administració local.


Article de
la revista Serveis a la Ciutadania, del sindicat CCOO, sobre l’assetjament a les administracions locals.

Mobbing a l’Administració Pública: La corrupció consentida en el món local

La voluntat d’analitzar aquesta temàtica parteix, per una banda, de les devastadores conseqüències que genera, i, per l’altra, de motivar una major conscienciació social del fenomen i de la seva transcendència, com la via més efectiva per a reduir-ne els seus perniciosos efectes individuals i socials, tot analitzant-ne les raons últimes i en quin entorn arrelen les seves causes.

Malgrat les nombroses definicions de mobbing, la manera més diàfana d’aproximar-nos a la qüestió és explicant-ne algunes de les tècniques emprades, la finalitat última de les quals consisteix en aïllar i estigmatitzar la víctima atemptant greument contra la seva dignitat i integritat per obtenir-ne directament o mediatament un benefici econòmic i/o de prestigi professional o social:

a) Realització d’accions encaminades a l’aïllament social de la víctima (impedir que els companys parlin amb la persona assetjada, ignorar la seva presència, en els casos més greus s’arriba a excloure-la en compartiments separats dels seus companys, al lloc on es guarda material inservible o espatllat).

b) Manipulació i extensió de rumors maliciosos, per exemple, enviar a la resta dels companys correus electrònics injuriant a la víctima o atribuint-li falsament el desenvolupament de conductes inapropiades, estendre malèvolament la idea que perjudicarà els interessos col•lectius o d’altri, la qual cosa pot detectar quan se l’insulta o amenaça amb ocasió de la consulta de la seva situació laboral personal o de l’exercici de qualsevol dels seus drets més fonamentals, com l’assistència a una reunió pública, o del desenvolupament diari de les seves activitats.

c) Obstaculització del seu treball, a través d’amagar-li informació que precisa, induir-li la comissió d’errors, manipular el seu ordinador canviant la ubicació d’arxius, inutilitzant-lo o impedint l’accés amb el constant canvi de les claus; en casos greus es pot arribar a deixar el treballador sense despatx, telèfon, cadira ni taula, normalment per via de fet i aprofitant alguna absència o permís del treballador i havent-se prèviament subrogat altres persones, assetjadors o còmplices, els seus èxits o tasques realitzades.

d) Invasió de la privacitat de l’empleat, per exemple el seu correu, i pressionar-la mitjançant la monotorització excessiva tant de les seves tasques com de la seva vida privada i familiar.

e) Assignació de tasques inútils, la més clàssica, arxivar o encarpetar plecs de papers però també admet la variant d’encomanar tasques impossibles o inabastables, per ex. escanejar tota la documentació sense cap mitjà per poder-ho fer. En ambdós casos, el component d’humiliació és bàsic, via la provocació del sentiment de culpa (individual) i de rebuig (col•lectiu) a través de les variables absurditat/inviabilitat. Es poden emprar successivament les dues modalitats i, a més, amb dosis de crueltat inimaginables per una persona sana, com ara l’encàrrec d’anar pels despatxos dels col•legues que han contribuït activament –de forma mediata o directa– en l’execució del mobbing per endreçar els seus papers.

f) Modificació, sobtada i sense prèvia advertència, de les atribucions a efectuar, sense explicació addicional sobre les noves, l’accés a la informació o a l’equipament necessari per efectuar-les.

g) Remoció del lloc de treball aprofitant un permís o absència, substituint-te, moltes vegades irregularment per una persona afí, cosa que agreuja tant el sentiment d’injustícia del “mobbingmizat” com la sensació d’impunitat, arrogància i prepotència dels “mobbingmitzadors”.
Normalment el turmentat acaba, sota l’excusa d’una reorganització laboral, passant les trucades al seu substitut, que compta no només amb millors equipaments, suport i informació sinó amb molt menys preparació, formació i/o experiència.
Aquesta situació pot, fins i tot, intentar-se normativitzar, per més que il•legalment, mitjançant paràmetres com el sou, condicions de permanència, llocs de treball, de manera diversa entre els aduladors i el treballador perseguit.

h) Agressions continuades fora del centre que dificulten la vida diària i l’equilibri emocional.
En entorns petits, estancats i molt “depenents” poden abastar actuacions com, per exemple, el precinte del cotxe correctament aparcat, denúncies falses i anònimes sobre conducció èbria, apartament d’amics per mitjà de l’amenaça de no renovar-los feina o no atorgar-los una llicència, dificultar o impedir el canvi de feina, per mitjà de l’ascendència o influència dels maltractadors en els futurs i possibles contractants, és a dir, eliminar l’”ocupacionalitat” externa del fustigat.

En definitiva, es tracta d’infringir una autèntica tortura psicològica, violència extrema que arriba, en general, sobtadament i inesperada i que recolza en la genètica social de la persona humana; procés destructiu de cercle viciós que acaba desvirtuant i pervertint la realitat, en transformar i presentar els efectes com a causa mercès a mecanismes psicològics d’atribució de responsabilitat i culpabilitat al martiritzat, abastament estudiats per la victimologia, fruit majorment d’un automatisme defensiu de salvaguarda de la seguretat pròpia (“a mi no em pot passar perquè sóc un bon treballador”), i sempre degut als trets definidors de la personalitat i actuar del mobbingmitzat, que representa una greu amenaça pels abusadors ja sigui pel coneixement que pugui tenir de comportaments més o menys irregulars, delictius o mafiosos com per posar en evidència –freqüentment de manera inconscient– les incompetències i mediocritats dels altres, a raó del seu zel i perspectives en el treball, professionalitat, honestedat, independència, ètica o sentit de la justícia. La perspectiva apuntada enllaça, d’aquesta manera, perfectament amb l’origen de l’expressió anglesa mobbing, manllevada de l’etologia, quan Konrad Lorenz l’emprava per referir-se a l’atac que petits animals gregaris infringien a un animal solitari més gran i que, després ha arribat a la disciplina laboral, a través del metge suec Heinnemann, en l’intent
de descriure comportaments infantils a les aules, i principalment pel psicòleg suec Leymann Heinz, l’autor de la frase “el lloc de treball és l’últim reducte dels camps de batalla on la gent es pot aniquilar mútuament sense córrer risc de penalització”.

No són d’estranyar, conseqüentment, les possibles motivacions que GONZÁLEZ DE RIVERA, esmenta com als seus desencadenant primordials:
• “- Justificar un despido para el que no hay argumentos sólidos.
• Desplazar a la vícitma para poner en su lugar a otro trabajador que la sustituirá.
• Forzarla a un abandono ilícito mediante chantaje o amenaza de su puesto de trabajo.
• Obligarla mediante todo un asedio a solicitar el traslado o a aceptar una jubilación anticipada.
• Ahorrarse el coste de la indemnización de un despido improcedente que no se puede o se quiere desembolsar.
• Aislar a una persona que puede hacer sombra al acosador.
• Aislar a una persona que tècnica u organizativamente puede “desmontar el chiringuito” del acosador.
• Aislar a una persona al cual se considera contrario a la cultura que el acosador impone en el departamento”. (…)
.

dimecres, 11 d’agost del 2010

Els efectes de la reforma laboral.


Imatge i artícle d'opinió de l'advocat Vidal Aragonés al Periòdic d'ahir.

El Congrés ha aprovat amb urgència la reforma laboral proposada per l'Executiu. Aquest justifica el seu contingut amb dos arguments: per una banda, insisteix en el fet que els treballadors i les treballadores no perden drets. Per l'altra, es fixen com a objectius essencials la reducció de la desocupació i la temporalitat així com l'increment de la productivitat de l'economia espanyola. Però és examinant a fons els canvis normatius que suposa el reial decret-llei 10/2010 quan podem saber realment els efectes que tindrà.

Respecte de les condicions establertes en conveni col·lectiu referents a horari, règim de treball, torns, sistemes de remuneració, treball i rendiment, després de la reforma laboral no només poden ser modificades amb un simple acord amb la representació dels treballadors en la pròpia empresa, sinó que es constitueix com a causa legal que impedirà que es pugui revocar la decisió judicialment. En un sentit similar, es dóna peu perquè els salaris fixats en els convenis col·lectius sectorials no s'apliquin a les empreses i es retribueixin en quantitats inferiors. Ens trobem amb una possibilitat real de deixar sense efecte la negociació col·lectiva sectorial.

Pel que fa a l'acomiadament objectiu, més enllà de la reducció del preavís de 30 a 15 dies, l'incompliment de requisits del procediment no suposarà la declaració de nul·litat, com fins ara, sinó la improcedència. Però, sens dubte, la gran pèrdua pel que fa a drets la trobem en la salvatge disminució de la indemnització per improcedència dels nous contractes de foment de l'ocupació de 45 a 33 dies per any treballat i de màxim de 42 a 24 mensualitats. Cosa que suposa una reducció de la indemnització d'entre el 26,66% i el 42,86% en els acomiadaments formalitzats com a objectius.

El Govern afirma que la implantació generalitzada del contracte indefinit amb una indemnització de 33 dies per any afavorirà la reducció de la temporalitat, cosa que es contradiu amb l'evolució que ha tingut aquesta modalitat contractual amb indemnització més reduïda després del seu progressiu desenvolupament en les reformes laborals dels anys 1997, 2001 i 2006, i que, lluny d'eliminar contractació temporal, l'han mantingut inalterable en el 33,51%, 32% i 33%, respectivament.

Al seu torn, el projecte de llei 10/2010 amplia la temporalitat a través del desenvolupament dels contractes de formació i pràctiques, que són els que compten amb més males condicions. La mesura es justifica amb una pretesa actuació contra la desocupació juvenil, però algú hauria de comunicar a l'Executiu les dades del Ministeri de Treball mateix (MLR 21) de les quals s'extreu que aquestes dues modalitats únicament van suposar el 3,83% de la contractació temporal i el 0,824% de la total corresponent al 2009, i amb això, doncs, difícilment es complirà la pretesa finalitat.

Se'ns argumenta que amb l'augment de la indemnització per finalització de contracte a 12 dies per any a partir del 2015 es reduirà la temporalitat. Per analitzar les seves conseqüències, només cal observar el permanent creixement d'ETT (que ja compten amb indemnització de 12 dies per any) durant els últims anys, i que, tot sigui dit de passada, amb la reforma laboral podran actuar en pràcticament tots els sectors i ocupacions.

Però s'ha de tenir molt present que l'essencial en la temporalitat no és tant la modalitat de contracte (temporal o indefinit), sinó les garanties davant de l'extinció. Amb contractes indefinits on l'acomiadament suposa menys costos per als empresaris i menys garanties per als treballadors, aquests últims es troben permanentment davant l'extinció del seu contracte. Per contra, si realment es requerís el compliment de la legalitat per als contractes temporals (només quan n'existeix una causa), es limitaria la temporalitat en un 75%, cosa que ens situaria en nivells del 10%. L'expressió més extremista de tot plegat seria el model de capitalització que es proposa per al futur, que convertirà les extincions contractuals per als empresaris en un cost fix, que a la pràctica suposarà una disminució de la massa salarial. S'ha de tenir en compte que les patronals, al negociar retribucions, tindran present la quantitat fixa amb la qual s'hauria de dotar cada treballador per al seu potencial acomiadament.

Les mesures adoptades per l'Executiu no reduiran la desocupació, més aviat l'augmentaran, principalment perquè la contractació no té el seu origen en la facilitat que tingui l'empresari per acomiadar el treballador, sinó en la demanda. A més, reduir el cost de l'acomiadament sí que té una afectació sobre la creació d'ocupació, ja que les empreses optaran prioritàriament per aquest recurs quan tinguin descensos en la demanda en lloc de fomentar el desenvolupament tècnic com a fórmula per incrementar la productivitat.

Per tot això, hem de concloure que la reforma laboral suposa, a part d'una greu pèrdua de drets, uns importants efectes negatius en l'ocupació i la productivitat.

Advocat del Col·lectiu Ronda.
.

dimarts, 3 d’agost del 2010

Reflexions sobre el sistema d'un Nobel d'Economia.


Entrevista a "la Contra" de la Vanguardia a Joseph Stiglitz, Nobel d'Economia, recollida en un bloc.

LA EDAD DE JUBILACIÓN DEBERIA NEGOCIARSE CASO POR CASO

¿Con más flexibilidad, España tendría menos paro?

Para saberlo, mire EE. UU.: flexibilidad laboral la tenemos toda, pero uno de cada seis americanos aún no encuentra empleo a tiempo completo.

Pero, tal vez, cuando empiece la recuperación creen más empleo y más rápido.

Hay dos tipos de flexibilidad: la salarial, o sea, que los sueldos bajen con las crisis; y la contractual, que facilita que los trabajadores abandonen empresas en pérdidas y vayan a otros sectores donde son necesarios.

¿Por eso Paul Krugman dijo que a los españoles deberían bajarnos el sueldo?

Krugman seguía una vieja teoría: cuando un país en crisis no puede devaluar - como a ustedes les pasa con el euro-,entonces debe bajar todos sus salarios y precios al mismo tiempo, para así volver a ser competitivo y poder volver a vender sus exportaciones y su oferta turística e inmobiliaria.

¿Y usted no está de acuerdo?

Es impracticable, porque hay contratos que impiden bajar sueldos, pero además es contraproducente porque, con salarios más bajos, los empleados aún gastarían menos, de forma que la demanda agregada disminuiría y eso, al final, provocaría más paro.

¿El problema es que el despido es demasiado caro en España?

En América es muy barato despedir trabajadores y eso ahora mismo no crea empleo. Esa es una obsesión fijada en el debate económico español, pero no es lo esencial...

¿Qué es esencial?

Que la demanda agregada tire y que vuelva a crear expectativa de beneficios, de forma que el empresario esté convencido de que, al crear empleos, ganará más dinero.

Que España vuelva a ser negocio.

Después, todo lo demás ayuda. Por ejemplo, mejorar la movilidad laboral, pero incentivando - no imponiendo-,como hacen las propuestas de flexisecurity danesas, que permiten a los trabajadores reciclarse y aprender mientras les reservan empleo...

O la austriaca, con la que el trabajador se lleva su fondo allá donde le empleen...

Son buenas, porque socializan el riesgo de emplear. Con ellas todos asumen, y el trabajador primero, que si su empresa falla, es problema suyo en primer lugar, y debe reciclarse y estudiar. De ese modo, el peso y el riesgo de emplear y despedir no recae sólo sobre empresario y empresa, sino que toda la sociedad se corresponsabiliza.

Pero...

Pero si la demanda no crea empleos, no se puede mover nadie a ocuparlos; o puede que existan pero que el mercado inmobiliario esté tan hundido que el empleado no pueda vender su casa y mudarse a donde tiene otro empleo, como pasa ahora en EE. UU.

¿Es necesario retrasar la edad de jubilación para asegurar las pensiones?

Pues depende de a quién se jubile. La edad de jubilación debe negociarse caso por caso, partiendo de salvaguardar el derecho a seguir o a retirarse.

Por ejemplo...

Paul Volcker tiene 82 años y es más útil que muchos economistas de 40 a los que podríamos jubilar sin perjuicio para la economía.

¿Qué piensa hacer usted?

Si tienes un trabajo con sentido y creas valor al hacerlo, es absurdo para ti y un derroche para tu país jubilarte por la mera cifra de tu edad. Si sigues, aumentas tu calidad de vida y beneficias al sistema de pensiones.

Usted fue jefe de asesores económicos de Clinton, época de dorada prosperidad.

Gracias, sí, fue magnífico.

¿Por qué?

Clinton supo reclutar a asesores desde la izquierda, como Robert Reich, hasta el centro, como Robert Rubin o yo mismo. Y entre todos convertimos las discusiones en medidas efectivas que crearon prosperidad.

¿Obama no sabe?

Obama es excelente asumiendo él mismo ángulos muy diferentes del mismo problema, pero ha elegido a su equipo antirrecesión sin la distancia necesaria respecto a los que han causado esta recesión.

¿Qué le enorgullece de su trabajo junto al presidente Clinton?

Creé los fondos de ahorro indiciados con la inflación, porque los ahorradores no tenían protección contra la inflación. Intenté convencer a bancos y mercados y se resistieron.

Pero usted ganó.

Hoy son realidad, aunque entonces se negaran los mercados. A menudo, los mercados son mucho menos inteligentes e innovadores de lo que nos quieren hacer creer. Y, sí, el mercado necesita que le guíen.

Sonó usted para la Reserva Federal...

...

¿Qué tres cosas haría al presidirla?

Si lee mi libro, Free fall (Caída libre,Ed. Taurus), podrá deducirlas. Primero, transparencia: cambiar las reglas para que el responsable de la Reserva Federal en Nueva York no sea nombrado - como pasa hoy-por los propios bancos a los que tendría que meter en vereda.

¿Qué más?

Proteger al consumidor. Ahora mismo, los bancos están haciendo usura y abusan de las comisiones y las tarjetas de crédito.

¿Y tercero?

Sacar la banca del casino de los productos derivativos y devolverla a la banca del día a día y el crédito cotidiano. Que no especulen con dinero que, cuando ellos pierden, tenemos que reponer entre todos.
.