Sèrie de contes: 9.El sastret valent.

Potser heu sentit parlar de mi. Fa temps vaig matar, amb un cop de cinturó, set mosques de cop. Em vaig sentir tan orgullós que em vaig cosir a la corretja la frase"set d'un cop". Això va provocar molts equívocs ja que la gent es va pensar que havia matat set gegants i em va tractar com un heroi, fins que al cap i a la fi es va descobrir l'error i vaig haver de marxar del poble tot deixant l'ofici de sastre.Deixant l'ofici? Bé, més o menys, ara em dedico a fer "trajos" a mida en els concursos laborals d'algunes administracions.
És molt fàcil, tot i que faig el que em dona la gana sempre compleixo la llei. De tant en tant en alguns concursos no demanen els meu serveis, però normalment no dono a l'abast.
Que queda una plaça lliure o en volem crear una nova? Fem una adscripció provisional de la persona que volem. Al cap d'un temps un concurs valorant fortament l'experiència en feines que només es fan en aquell lloc de treball i oli en un llum. I no penseu que això només ho fem en càrrecs de confiança d'alt nivell on seria justificable. El nivell no importa.
Alguna vegada se'ns ha colat algú que no tocava perquè tot i així complia millor els requisits del concurs. Però tranquils, ja el farem fora.
Se'm presenta gent amb molts mèrits que no m'interessa que es valorin? Em trec de la màniga una normativa, que aplico quan vull, dient que els mèrits de fa més de cinc anys no es tenen en compte i s'ha acabat el bròquil.Que amb això no en tinc prou?. Doncs em queda una entrevista que valoraré amb molts punts i ningú em discutirà. I sinó ja farem alguna prova pràctica interessant.
Què? que si no em fa vergonya actuar així? Però no us adoneu que aquí mano jo i faig el que vull? A més ja us he dit que alguna vegada de tant en tant, no sé perquè, no requereixen els meus serveis. Però qui ha de guanyar no ha de ser qui val sinó qui jo vull. Si s'ajunten les dues coses millor i si no, que n'heu de fer?. Com us he dit aquí mano jo i recordeu que n'he matat set d'un cop.

Sèrie de contes: 8. Blancaneus.

Hi havia una vegada una noia molt bona treballadora, anomenada Blancaneus, que es guanyava les garrofes en un gran departament d'una empresa de cosmètica i tenia al seu càrrec set germans nans.
També hi havia una gran diva manant a l'empresa que havia estat molt productiva però, ai las, els anys passen per a tothom i les seves virtuts anaven minvant.
La diva tenia un mirall màgic a qui sempre preguntava: qui és la millor de l'empresa? I aquest sempre contestava: tu, reina meva. Però un dia el mirall va canviar la resposta: la millor és la Blancaneus.
Com es va enfurismar la diva!. Trenca el mirall, renega i es promet que acabarà amb la Blancaneus. Com s'ha atrevit a ser millor!
I així li fa la vida impossible per a que marxi de la seva feina, la desprestigia, li crea un cap per sobre per dir que ella no fa res, la discrimina,... I un dia li oferí un regal enverinat, tot i no ser una poma: un trasllat a un altre lloc de treball que no es corresponia amb les seves aptituds. I com que no el volgué voluntàriament li feren anar per força.
La Blancaneus, amb la seva vida laboral adormida, passà molts anys al nou departament. De tant en tant els nans l'anaven a visitar creient que tot s'havia acabat perquè el temps passava i res no succeïa.
Realment havia funcionat el verí?. No. Resulta que la Blancaneus no es va empassar el regal enverinat i un dia va aparèixer aquell príncep que apareix en tots els contes i tot destapant el pastís va repartir justícia.
Tan sols podem dir que la Blancaneus torna a treballar en una bona feina. La resta ens han demanant que no ho fem públic. Encara és secret de sumari.

Sèrie de contes: 7. Una "fàbula" marinera.

Fa uns 20 anys que treballo de mariner. Amb els anys han anat millorant les embarcacions, augmentant els coneixements de nàutica, gairebé sé tant com el més experimentat capità. Però la feina segueix sent la mateixa. Rutina i més rutina.
Ara serveixo pel vaixell "Espelma", inaugurat fa uns 14 anys i ancorat al vell mig del litoral.
Pertanyo a un col·lectiu molt especial. Som els encarregats d’aturar les vies d’aigua quan la mar ve picada (gairebé tot l’any) i de remar per moure el vaixell.
En tants anys de professió hem arribat a conèixer tot el relacionat amb l’art naval. Fins i tot alguns hem donat classes a novells mariners d’altres embarcacions. No serem tant dolents, suposo.
He vist passar en aquest anys 2 capitans i molts, molts comandants, sobrecàrrecs, cuiners... Molts han marxat a altres embarcacions i d'altres han anat pujant de graduació, suposo que amb tots els honors. Jo m’he quedat en mariner, com tots els companys del col·lectiu.
Amb el primer capità no estàvem malament del tot. Suposo que era una mena de començar a tirar la nau endavant. Treballàvem molt però de tant en tant se'ns reconeixia amb alguna paraula agradable. Fins i tot el capità ens visitava sovint i el ranxo a bord no era dolent del tot.
Però d'un temps ençà tot ha canviat. L'actual capità de la nau no estima el meu col·lectiu, mai li hem caigut bé, suposo. Mentre intenta compartir amb alguns dels seus mariners preferits les monedes d'or dels tresors que va recollint a finals d'any, també els va col·locant a llocs preferents del vaixell, amb vistes a l'horitzó, a algun arxipèlag paradisíac i amb la brisa del mar refregant-los la cara. Ho fa amb comptagotes, és cert. Deu ser per no crear falses alarmes ni descontents injustificats...
Al meu col·lectiu ens fa remar. Cada cop més fort. Sense descans. I quan no cal moure la nau hem de cosir, aixecar veles, cuinar...és a dir, fer tots els treballs que es suposen porta la vida en un vaixell. I ens té a galeres, al pis inferior, en un lloc fosc, humit, pestilent, sense ventilació.
Hem demanat moltes vegades formar part d’alguna de les conquestes de la nau però el cor del capità, impertorbable, no s'estova mai. Ni quan fa un any alguns vàrem deixar de remar uns dies. Ben al contrari. Des d'aquell temps que ja no ens dona cap ordre directe perquè no ens vol veure. Utilitza als caps mitjans per apretar-nos cada dia més. I més. I més. I ens obliga a fer feines a bord que no ens pertoquen per graduació. Però, ai, la pega que tenim és que en sabem molt.
Per demostrar el seu poder a la nau i perquè tothom calli, atemorit, s'atreveix, fins i tot, a invalidar un càrrec que un dels nostres mariners es va a atrevir a guanyar. I a fer-lo fora. I si no li agrada, a terra ferma!!. Ja trobarà un altre estúpid sense galons que faci la feina d'un comandant.
Potser podreu entendre perquè cada dia em costa més llevar-me i pujar al vaixell. Això de remar tants anys seguits sense cap contraprestació sols li he vist fer al Charlton Heston!!. No tinc cap motivació. Perquè seguir esforçant-te cada dia més, cremant-te la salut si no reps cap recompensa, per minsa que sigui?.
No, al meu col·lectiu ja no ens importa en absolut si la nau arriba la primera a terra carregada d’or o de peix. Tant ens fa. Això sí, seguim somiant el dia en que un ham ben gros en forma de justícia marinera ens arrenqui d’una vegada per totes aquestes actuacions. On hem de comprar els cucs?.

Sèrie de contes: 6. La bella dorment.

Bella i adolescent, en una gran empresa de filatures del ram tèxtil, va entrar a treballar una jove noia. Com que era una empresa de les d'abans a tots els empleats nous els feien un petit convit d'incorporació que servia per a conèixer a la resta de treballadors de l'empresa i a on hi anava tothom. Però aquell dia van tenir un greu oblit, es van deixar de convidar a un dels seus futurs caps.

A les acaballes de la festa aquest es presentà enrabiat i la maleí: Abans que faci 18 anys que estiguis a l'empresa et punxaràs amb una agulla i estaràs tota la vida com adormida. Sort que un altre de seguida digué: fins que un altre cap més comprensiu et faci un petó.

Va haver-hi una preocupació general, la maledicció era de per vida, perquè on es troba un cap comprensiu avui en dia?. Per evitar el perill van allunyar-la de les sales de màquines i li donaren feines administratives. Va treballar molt i bé i un dia la van ascendir de responsable d'una secció de disseny de nous vestits una feina bastant creativa però amb un inconvenient: tenia per cap aquell home que l'havia maleït.

El seu cap, que a més volia col·locar al seu fill com a responsable de la secció de disseny de nous vestits, li feu la vida impossible per a que marxés, no la formava, no li donava informació, la desprestigiava, li negava reconeixements econòmics ... i li posava agulles per tot arreu per a que es punxés. Però ella intentava seguir fent la seva feina.

Un dia però li feu fer una suplència al taller amb una gran màquina sorgidora i per la inexperiència amb aquell aparell es punxà. Quedà com estabornida, ho veia tot, ho entenia tot, però només sortien dels seus llavis números i paraules inconnexes (set, no, quinze, trenta, seixanta,... ). Quina alegria la del seu cap!, hagué de deixar temporalment l'empresa.

La contractaren d'àrbitre de tennis però la feina li durà quatre dies. Desprès d'un bon arbitratge el seu nou cap, per felicitar-la, li feu un petó.

Sèrie de contes: 5. L'aneguet lleig.

Hi havia una vegada una mare ànec que va tenir molts fills. Tots esvelts , bonics, amb un plumó suau i rogenc... vaja, una meravella. Tots? No tots, hi havia un aneguet malgirbat, groguenc, amb pèl aspre i poca cosa a qui tothom anomenava aneguet lleig.
Com que la mare era una gran artista els va introduir a tots en un espectacle de dansa que ella mateixa dirigia i tots feien grans actuacions amb impressionants coreografies que triomfaven per mig món. Tots? Bé, no tots. L'aneguet lleig es quedava rera l'escenari fent de tramoista, substituint els decorats , canviant el vestuari dels seus germans i fent qualsevol feina que pogués sortir.
Un dia l'aneguet lleig va demanar a la mare poder participar en alguna coreografia, ell també volia ser artista!.
I quin tip de riure la mare!:
- Tu artista?, tu artista? Que no t'has vist la cara?. Nens!, mireu el que diu aquest beneït!.
I tots els aneguets vinga riure. Com se li havia acudit al seu germà voler ser com ells? Com se li havia acudit posar en dubte el bon criteri de la mare de deixar-lo sempre fora de l'espectacle?. Ell no servia.
El pobre aneguet, incrèdul perquè el menyspreessin sense poder demostrar les seves possibles virtuts, marxà trist i capcot del teatre i no se'l va veure mai més.
Un dia passat molt temps els ànecs ja adults, que havien perdut tot aquell encant de la infantesa, sortien d'una representació d'un petit teatre de barri i van veure a la llunyania un gran ballarí famós per les seves interpretacions de la dansa del cigne. Li van demanar un autògraf i es van quedar glaçats al llegir la dedicatòria: "Amb estima. El vostre germà."

Sèrie de contes: 4. Pinotxo.

Un vell fuster de nom Gepetto, sol i sense fills, va crear una titella molt bonica que anomenà Pinotxo. Tota de fusta, una nit una fada li va donar vida però amb alguna condició: no seria una persona de veritat si no es portava bé i si deia mentides li creixeria el nas.
El Pinotxo es va fer gran i treballava en una important empresa, però era un executiu agressiu que a tot donava la culpa als altres dient que ell ho feia tot molt bé. I tenia molts problemes ja que cada dos per tres li creixia el nas i havia de córrer a amagar-se al seu despatx i tallar-se'n un tros. Això sí, com que tot té el seu cantó positiu, es treia un bon sobresou venent els trossos a una fàbrica de mobles.
"Jo no faig res, els altres són els dolents.", ja hi som, crescuda de nas. "La gent està boja, malalta o no saben el que es fan", ja hi som a tallar-se corrents un altre cop el nas. "Qui no em porti en safata no vol l'empresa. Si algú em contesta, o està tarat o està carregat de manies", i una altra cicatriu al nas. "Jo ho sé tot, jo sempre tinc raó i els altres m'han d'obeir cegament", pobre nas!. "A tu el vull i a tu no et vull perquè no em caus bé. Qui no està amb mi raspallant-me, està contra mi" i vinga, esporgada en ple estiu.
Finalment un dia se li aparegué la Campaneta (nota dels autors: com que no sabíem com seguir aquest conte li hem demanat al Peter Pan que ens deixés un dels seus personatges i ha cedit amablement) i el feu reflexionar: no serà que alguna vegada no tens raó?, no serà que potser hauries de ser més imparcial i tractar a tothom igual?. I la Campaneta es va instal·lar a viure al seu nas.
No sabem si pels consells de la Campaneta o perquè tenia por de fer-la caure del nas si seguia dient mentides, el cert és que al Pinotxo li va deixar de créixer el nas, convertint-se en una persona de veritat.
I la fàbrica de mobles va perdre un important proveïdor.

Sèrie de contes: 3. La ventafocs.

Temps era temps hi havia una noia que anomenaven ventafocs. Va quedar òrfena de mare i el seu pare es va tornar a casar amb una dona que tenia dues filles d'un anterior matrimoni. El pare portava un negoci de consulting financer que en morir també ell va passar a dirigir la madrastra. Les dues filles de la madrastra i la ventafocs treballaven a la mateixa empresa i tenien semblant salari tot i que mentre la ventafocs feia les feines més dures i desagradables, les germanastres simplement es dedicaven a tractar amb els clients.
Un dia a la ventafocs li van dir que havia de supervisar, controlar i redactar textos d'un nou programa financer bastant complex. Hi va haver de dedicar tantes hores que va haver de col·laborar amb ella una altra treballadora de l'empresa, però tot va quedar rodó, un programa excel·lent que per introduir-lo al mercat calia explicar-lo en una llarga sèrie de sessions formatives que l'empresa pagaria molt bé a qui fes la formació.
Però com que es pagaven molt bé, la madrastra va decidir que les classes les donaria una germanastra. La ventafocs i l'altra treballadora van haver d'explicar-li diversos dies el funcionament del programa i la germanastra va donar les classes enduent-se una bona quantitat de diners.
Quan més endavant la ventafocs va demanar perquè no havia pogut fer les classes ella o la seva companya, li van dir que no servia per ensenyar. Es va preguntar però com és que si que havia pogut ensenyar a la germanastra o havia pogut formar en altres ocasions en que no es pagava res.
Bé, un dia la ventafocs va anar a una sabateria a renovar calçat i es va deixar la sabata que portava. Ja al carrer un home va sortir corrents de la sabateria per tornar-li. No sé si devia ser amor a primera vista però es van posar a xerrar llargament. Era un directiu de l'empresa que fabrica les galetes "El príncipe " i van decidir contractar-la per a la seva empresa.

Sèrie de contes: 2. Els tres porquets (sense ànim d'ofendre).

Hi havia una vegada tres porquets que treballaven a la mateixa empresa i que tenien molta por del llop. Tots tres van decidir fer-se una casa, cadascú pel seu cantó,per protegir-se d'aquesta temible bèstia.
Un tenia pocs diners, era administratiu, i va decidir fer-se una casa de palla. L'altre, comandament intermedi, amb una mica més de pressupost va decidir fer-se-la de fusta. El darrer, alt càrrec, se la va poder fer de bonic maó.
I d'aquestes que va arribar el llop. Bufant, bufant va tombar la casa de palla i el porquet va fugir cames ajudeu-me ja que els altres dos no el van voler acollir. Més tard el llop anà a la casa de fusta i bufant, bufant va tombar la casa i ja teniu el porquet corrent esperitat perquè el porc que quedava no en volia saber res d'ell.
I naturalment el llop anà a bufar a la casa de maó. I bufa que bufaràs res de res, la casa resistia. Però vet aquí que de sobte el llop es va allunyar a una distància prudencial de la casa sense que el porquet entengués perquè. Van començar a sentir-se vibracions i la casa va caure amb un gran terrabastall, era un terratrèmol. I ja teniu el tercer porquet perseguit pel llop corrents a amagar-se.
I com que molts contes han de tenir un final feliç diguem que els tres porquets es van adonar que totes les cases es poden caure i que més valia col·laborar que anar cadascú a la seva. Van descobrir un material ultraresistent fet amb una combinació de palla, fusta i maons amb el qual es van construir una casa comuna. Tant èxit va tenir aquesta casa que ara han deixat l'antiga empresa i s'han fet socis d'una promotora immobiliària. Esperem que no els afecti massa l'actual baixada del mercat.
I que se n'ha fet del llop? L'han contractat de relacions públiques i a estones perdudes treballa com a generador natural d'una empresa d'energia eòlica (per allò de la bufera).

Sèrie de contes: 1. La caputxeta vermella.

Com que molts de vosaltres sou pares de família iniciem seguidament una sèrie de contes infantils, que com tots els contes infantils se suposa que tenen missatge.

Hi havia una vegada una nena que li deien caputxeta vermella ja que sempre anava a casa la seva àvia a portar-li el berenar amb un petit cistellet i un abric amb caputxa d'aquest color. Es veu que pel mig hi havia un llop però en aquesta part de la història no ens han dit que sortís tot i que sempre l'estava observant (deu ser allò de la vigilància continua).
Existia una entitat que li anava donant una paga per a que podés comprar el menjar per l'àvia i tot i que la paga era inferior a la que li donaven a les altres nenes que també havien de portar el menjar a les seves àvies.
Ja es queixava ja, però tot i que li deien que tenien raó no li apujaven la paga dient que era la que s'havia pactat des d'un principi i no es podia apujar. A més cal tenir en compte que per rebre aquesta paga s'havia d'haver superat un difícil qüestionari d'accés ja que no la donaven a qualsevol.
Un dia la nostra caputxeta vermella va caure greument malalta i és clar algú havia de portar el berenar a l'àvia. Una opció era repartir els diferents viatges entre la gent propera a la caputxeta, però no, van anomenar "neta adoptiva" a una altre nena que per no confondre'ns anomenarem caputxeta blava.
A la caputxeta blava no tan sols li van donar directament la paga que rebia la caputxeta vermella sense cap qüestionari d'accés sinó que li van augmentar molt per sobre del que cobrava ella.
I com que tot passa i res és etern, un dia la caputxeta vermella es va recuperar i va tornar a portar el berenar a l'àvia tot il·lusionada perquè pensava que ara li podria portar coses millors, ja que com que a la caputxeta blava li havien donat una paga més alta que la seva ara ella també la rebria. Però no, li van dir que ella era la caputxeta vermella, que què s'havia cregut, i que el que hagués cobrat la caputxeta blava no era problema seu.
Tant sols comentar-vos que el llop (realment no sé que hi pinta el llop en aquest conte ) diuen que s'ha cansat de vigilar a la caputxeta vermella i ara vigila l'entitat que dona les pagues pel berenar.