Jose Luis Carretero comenta en aquest article, publicat en la revista Transversales, com l’arbitratge per part de l’Estat en els conflictes entre empreses i treballadors sense el consentiment previ d’aquests, anirà tenint cada vegada major repercussió, segurament en perjudici dels treballadors.
Segons les informacions que han anat transcendint a l’opinió pública, l’arbitratge serà un element essencial del nou model de negociació col·lectiva. Es parla d’un arbitratge obligatori, una vegada s’acabi amb el període limitat durant el qual es mantindrà la ultractivitat dels convenis, com una de les possibilitats que s’estan movent en aquests moments.
Però en tot cas, s’accepti o no aquest model concret, la veritat és que els laudes arbitrals es convertiran en un element essencial de la nova estructura negociadora. L’arbitratge, certament, pot tenir en principi una imatge de bondat i de progressivitat: al cap i a la fi minimitza els costos de les parts (encara que només en principi, doncs els honoraris d’àrbitres i conciliadores no són menors) i dirimeix el conflicte d’interessos des d’una posició que, es presumeix, és sempre acceptable per a les forces contendents.
No obstant això, autors com Juan Hernández Zubizarreta han posat en relleu com el mecanisme del laude arbitral, aplicat a les relacions entre els Estats de la Perifèria i les multinacionals, ha constituït un dels elements que han permès a aquestes últimes abatre les regulacions i controls estatals i internacionals que els impedien maximitzar la seva taxes de beneficis amb evidents perjudicis mediambientals i socials.
Com afirma Hernández Zubizarreta: “el model neoliberal ha anat apuntalant l’arbitratge com mecanisme favorable a les transnacionals. No convé oblidar que els conflictes entorn a les inversions entre països rics es resolen en el marc dels sistemes jurídics nacionals o per mecanismes entre estats, al marge dels sistemes arbitrals (…) La privatització del dret afecta directament a les majories socials. Els tribunals arbitrals es troben al marge del Dret Públic estatal i internacional” (Juan Hernández Zubizarreta, “La feudalización del derecho corporativo transnacional. La nueva lex mercatoria en Bolivia”, en Erika González y Mario Gandarillas (Coords.) “Las multinacionales en Bolivia”, Icaria-Paz con Dignidad-OMAL, 2010).
Així, en el marc de la lex mercatoria internacional, que regula les relacions entre els Estats del Sud i les empreses del Nord, en relació a les inversions d’aquestes últimes, l’existència i efectivitat dels laudes arbitrals s’ha disparat, amb evidents efectes sobre l’ordenació resultant. Mentre la tutela dels drets dels treballadors queda reexpedida a tribunals interns sotmesos a profundes modificacions deslegitimatòries per part de l’univers neoliberal, la salvaguarda dels inversors es protegeix per mecanismes arbitrals reforçats que acaben, d’una manera o altra, realitzant una autèntica “justícia de classe”, enormement esbiaixada.
No en va, com va indicar el president de la Direcció del CIADI (organisme del Banc Mundial encarregat de potenciar i engegar els mecanismes arbitrals) “l’arbitratge existeix només amb un propòsit: servir a l’home de negocis”. No és d’estranyar, doncs, que les resolucions del propi CIADI afavoreixin comunament els interessos de les companyies transnacionals, en el marc de laudes arbitrals portats a terme per experts en Comerç Internacional desvinculats professionalment del Dret Internacional dels Drets Humans i del Dret Internacional del Treball.
Existeix el mateix perill quan parlem de l’arbitratge en el marc de la negociació col·lectiva laboral en el nostre Estat? Podem començar a dirimir-lo en funció d’una sèrie d’elements bàsics a tenir en compte.
En primer lloc, hem de tenir present que, en el nostre ordenament, l’arbitratge com mitjà heterònom d’arranjament de controvèrsies es fonamenta en l’autonomia de voluntat de les parts, el que “ho vincula constitucionalment amb la llibertat com valor superior de l’ordenament” (STC 176/96 de 11 de novembre).
No obstant això, perquè aquesta benèfica vinculació es produeixi, l’arbitratge ha de respectar determinats límits, doncs en altre cas podria afectar a altres drets constitucionals també en joc: el dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 de la Constitució) i el dret a la negociació col·lectiva (art. 37.1 CE), així com als drets connexos a aquesta última com el dret de vaga o el de la llibertat sindical (art. 28 CE).
En tot cas, i respecte del dret a la tutela judicial efectiva, hem de tenir en compte que no és possible legalment que ningú impedeixi el dret a l’acció judicial per via de prohibicions directes o tàcites, però en tot cas les parts d’un conflicte poden, vàlidament, decidir en ús de la seva autonomia, si utilitzaran per a dirimir-lo els camins judicials o els de l’arbitratge, amb un evident límit constitucional: l’arbitratge ha de ser enterament voluntari, doncs “ha d’haver conformitat de les parts de sotmetre’s al procediment arbitral” (STC 59/2003 de 12 de juliol).
I què passa en els conflictes d’interessos, és a dir, en els conflictes que no tracten de determinar el sentit d’una norma sinó de redactar la norma mateixa, en aquest cas el conveni col·lectiu, per exemple? Aquí, de nou, el règim constitucional espanyol és clar: l’arbitratge d’interessos en un procés de negociació col·lectiva tampoc pot ser obligatori, sinó que ha de ser resultat de la lliure voluntat de les parts. Referent a això, el nostre Tribunal Constitucional va declarar contrari a la Carta Magna l’arbitratge administratiu obligatori previst en l’article 25 del Reial decret de Relacions de Treball del 1977, amb les següents paraules: “ni es tracta pròpiament d’un arbitratge ni, encara que fora així, concorren els elements justificatius de la restricció que al dret a la negociació pot establir-se” (STC 11/81, de 8 d’abril).
El mateix succeïx pel que fa a altres drets connexos al relatiu a la negociació col·lectiva, com són el dret de vaga o el de la llibertat sindical: no resulten afectats si l’arbitratge és lliurement constituït per la part concernida, però resultaran conculcats si a aquesta se li imposa una dinàmica arbitral que li impedeix tenir la seva pròpia estratègia.
Així doncs, aquí trobem els límits efectius que respecte a l’exercici de l’arbitratge han d’interessar-nos: constitueix una justícia “de classe” (doncs mai es nomena com àrbitre a l’operari manual de la cantonada) que pot ser útil en determinats moments o conculcar drets fonamentals dels treballadors, si no és constitucionalment establert.
Per tant, el recurs a un arbitratge obligatori i forçat, a més de afectar drets constitucionalment protegits respecte dels subjectes (sindicals, laborals) que no ho han pactat, inaugura el perill de l’estructuració d’una doble via per a l’efectivitat dels drets concernits: una jurisdiccional desarticulada, empantanada i deslegitimada pel neoliberalisme, per als drets socials reconeguts, i una “de classe” i reforçada per als privilegis empresarials. Podria significar, en funció de com fora específicament legislat, una volta de rosca essencial en la construcció d’un ordenament del treball a la imatge i semblança de la lex mercatoria internacional, centrat a reforçar la tutela de la part, de facto, més poderosa en la relació laboral: el propi empresari. I tot això, no ho oblidem, sense el necessari debat democràtic referent a això entre les bases del moviment obrer.
Mantinguem-nos atents.
Font: http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article5296 (article extret del web de l'ICEA)
Entrades
