L’impost dels funcionaris.

Novament ha succeït. A traïdoria. Ja hi estem acostumats. Tornem a ser el blanc fàcil de les hòsties. Com la dona maltractada que no se sap defensar, víctima d’un matrimoni “fins a què la mort us separi”, d’una relació per a tota la vida. Aquests som els funcionaris.

Hem rebut un cop més una nova retallada. A traïció, per fer-se a mitjans de l’any, quan ja s’havia publicat (en una llei!) quines havien de ser les retribucions per aquest 2011, ja substancialment retallades respecte les del 2010 que, al seu torn, ja havien estat retallades també a mitjans de 2010. A traïció, per fer-se l’anunci l’endemà d’unes eleccions.

Som el blanc fàcil. Tenen els nostres diners a les seves butxaques. Només els han d’agafar i ningú no els dirà res. És tant fàcil com agafar el caramel d’un nen indefens. Aquests som els funcionaris.

Els mateixos que durant l’època que un operari cobrava el que volia en la construcció i, molt sovint, en negre; en l’època en què amb l’especulació immobiliària tothom es feia d’or (inclús l’Administració mateixa); en l’època que els immigrants venien a riuades atrets per noves oportunitats i per una societat del benestar que els oferia seguretat, educació i sanitat públiques i gratuïtes; en l’època en què les entitats financeres concedien hipoteques a tothom, encara que sabessin que no la podria tornar; en aquesta època, els funcionaris vam veure com se’ns congelava reiterades vegades el sou per a mantenir els criteris de la Unió Monetària. “No us queixeu”, ens deien, “al cap i a la fi teniu una feina per a tota la vida”. Això, mentre no treguin una llei que digui el contrari. El lloc potser està garantit, però el salari no.

Molt sovint ens recorden que a les empreses privades també ho passen malament. Hi fan molts EROS i molts acomiadaments. Sí, és cert, però a les empreses privades quan els anava bé no repartien els seus beneficis amb els funcionaris. En canvi, quan va malament, hem de pagar les seves pèrdues entre tots. És cert, l’Administració no fa un ERO. Ja ens agradaria als funcionaris. D’aquesta forma la baixada de salari aniria acompanyada d’una reducció de la jornada laboral que ara no es produeix.

Ens diuen que els comptes de l’Administració pública estan molt malament. No és culpa nostra. En tot cas, alguna culpa tindran aquells que, de veritat, han viscut aquests anys per sobre de les seves possibilitats. Alguna culpa tindran aquells que l’han estat gestionant. Aquells que feien inútils “Plans-E”. Aquells que s’han dedicat a robar directament diner públic i que mai no el tornaran. Aquells que donen diners a les entitats financeres (pobretes!) que s’han arruïnat concedint hipoteques impossibles i especulant amb un bé de primera necessitat com és l’habitatge.

No entenem que, si l’Administració es financia amb impostos que paguem entre tots, resulti que ara les pèrdues extraordinàries les hem de finançar només uns quants treballadors. És com si ens diguessin que han posat un impost sobre les nòmines dels treballadors públics. Si l’Administració és de tots, el seu dèficit l’hem de pagar entre tots. Que pugin l’IRPF si volen. O que tornin a posar l’Impost sobre el Patrimoni. O que no eliminin l’impost de successions, que ara només paguen els que reben més d’un milió d’euros i que fins i tot aquests també volen deixar de pagar.

Els funcionaris no som una casta. Potser morirem funcionaris però no hi hem nascut. Ens hem guanyat una oposició en la què qualsevol ciutadà es podia presentar. No som privilegiats. Som uns pàries que han de pagar un impost només pensat per a ells. Només per tenir un lloc de treball, encara que sigui de mileurista.

Font: bloc de Xavier Martínez a la Vanguardia
.