dimarts, 29 de juliol de 2008

Proposició de llei i proposició no de llei.


Els socialistes lluiten molt contra l'assetjament laboral (mobbing). La llàstima és que sembla que només ho fan quan estan a l'oposició. Igual que van presentar una proposició de llei al Congrés l'any 2001, que ja vam incloure en una altra entrada d'aquest bloc, el mateix any 2001 van promoure un debat d'una proposició no de llei al Parlament de Catalunya que va ser rebutjada. El debat, una mica llarg, l'adjuntem seguidament.

Ara que no estan a l'oposició, els faria res tornar a presentar-los i de pas acabar amb l'assetjament i les discriminacions laborals allà on governen?. Gràcies.

Debat sobre la proposició no de llei sobre l'adopció de mesures contra l'assetjament moral en el treball

Parlament de Catalunya (Tram. 250-01688/06) (10.10.2001)

Extret de la web http://www.mobbing.nu

Proposició no de llei sobre l'adopció de mesures contra l'assetjament moral en el treball (Tram. 250-01688/06)

La presidenta: És la número 12, és la Proposició no de llei sobre l'adopció de mesures contra l'assetjament moral en el treball. Per defensar aquesta proposició no de llei té la paraula el senyor Josep Maria Rañé.

El Sr. Rañé i Blasco: Gràcies, senyora presidenta. Senyores i senyors diputats, aquesta és una situació que segons l'enquesta que va fer la Fundació Europea per a la millora de condicions de vida i de treball per a l'any 2000, a Espanya afectaria el 5% de la població ocupada. Recentment, la Universitat d'Alcalà d'Henares n'ha fet un altre estudi i aquesta xifra del 5% pujaria fins el 9% de les persones que estan ocupades.

És a dir, que amb un supòsit i coincidint aquest percentatge amb la situació o amb el plantejament que hi ha arreu de tot Europa. És a dir que estaríem en una situació amb la qual a Catalunya entre unes 100.000 o 180.000, segons el cas més negatiu, persones que estan treballant podrien patir aquesta pràctica.

Aquesta és una pràctica, la de l'assetjament moral en el lloc de treball, el mobbing o l'hostigament o el psicoterror en el treball té diferents excepcions, però en tot cas és una pràctica que no tan sols ha aconseguit que el dia 29 de juny el senat per unanimitat aprovés ja algunes mesures, sinó que fa pocs dies el Parlament Europeu ha constata la seva importància, ha encomanat a la Comissió Europea tot un seguit de tasques, i als Estats membres també, que actuïn amb una pràctica laboral que produeix prejudicis a la salut a moltes persones i que fins i tot ells avaluen amb el conjunt d'Europa amb 13 milions.

Aquesta pràctica no és una pràctica puntual, l'important de l'assetjament és que amb les seves definicions es planteja com l'exercici a la violència psicològica extrema de forma sistemàtica i perllongada amb el temps sobre una persona en el lloc de treball per una o més persones.

Els termes o terminis que es plantegen és que com a mínim ha de ser un cop a la setmana i com a mínim durant sis mesos. Per tant, no estem parlant d'actituds puntuals, de tensions puntuals, de conflictes puntuals dintre de l'àmbit laboral, no convé que aquest tema el minimitzem, perquè les persones que ho pateixen, realment tenen greus seqüeles i viuen i conviuen amb aquest ambient de treball hostil.

Són actuacions relacionades contra la reputació o la intimitat de les persones, la dignitat, la seva dignitat, l'exercici del treball, la manipulació en la comunicació i la informació, són actituds reiterades de mofes, menysteniment de la persona, restricció d'informació, aïllament, assignació de treballs continus, menysteniment de la seva professionalitat i de la seva personalitat, és a dir, qualsevol cosa que si ens posessin a nosaltres durant sis mesos a resistir aquestes condicions veuríem que no estem parlant de res amb la qual cosa es pugui fer molta broma.

Les conseqüències d'aquesta pràctica afecten de manera negativa a les persones que la pateixen, però tenen manifestacions que a vegades s'assemblen a altres patologies: insomnis, ansietat, estrès, depressions, malalties psicosomàtiques, i produeixen en alguns casos excessos tan greus que han comportat suïcidis de les persones que l'han patit, i així ho va recollir fa poc el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quan una persona que s'havia suïcidat va declarar que era fruit d'un accident laboral, fruit de la pressió a la qual havia estat sotmès fins i tot abans d'haver de plegar d'aquesta empresa.

Així doncs, estem parlant d'un problema greu, de conseqüències greus i que el que volem amb la nostra proposició no de llei és dos efectes: que es conegui i que es reconegui i que s'actuï amb conseqüència per prevenir i protegir a les persones que la pateixen. És per això que hem plantejat un conjunt de propostes que el que plantegen és des de promoure el seu coneixement, que es conegui en el si de l'empresa, establir, també, una informació als treballadors de la funció pública que estan en els diferents àmbits depenent de la Generalitat de Catalunya, ja sigui en l'àmbit de les relacions laborals, ja sigui en l'àmbit de la sanitat, perquè puguin conèixer aquesta situació i detectar-la.

És evident que si una persona compareix en un CAP amb un càncer de pulmó les ( substàncies / circumstàncies ?) poden haver estat moltes, és a dir, pot ser des que sigui un fumador, fins a que hagi treballat en un ambient impregnat d'amiant, també es pot produir que si una persona apareix en un centre d'atenció primària i té una depressió, pot ser que sigui en conseqüències que no tenen res a veure amb el treball, però també pot ser aquesta tema, i és bo que els professionals de la sanitat coneguin aquesta situació per poder-la resoldre, perquè no serà només amb el tractament mèdic, sinó allunyant-la de les causes que originen en aquest tema.

El Servei Català de la Salut té centres, unitats de salut laboral i, per tant, pot tractar-lo, però s'ha de conèixer i les han de derivar.

També volem que hi hagi tot un conjunt d'actuacions orientades en el sentit de protegir a les persones que en són víctimes d'aquest plantejament, i és per això que considerem que és necessària promoure la modificació de la Llei de prevenció de riscos laborals i altres legislacions que avui dia no contemplen o no resolen aquests problemes.

Val a dir, només, que una interpretació positiva de l'Estatut dels Treballadors protegiria els treballadors per compte aliena, dic interpretació molt positiva, però que queden fora d'aquest marge els treballadors de la funció pública, on curiosament és un dels àmbits on més es produeixen aquestes circumstàncies, i quedarien fora, també, aquells treballadors que estan treballant en societats cooperatives o que tenen relacions d'una altra mena no estrictament laboral. Així, doncs, des d'aquesta perspectiva per conèixer, reconèixer aquesta situació i protegir a les víctimes de l'assetjament moral, els hi demanem el vot favorable a aquesta proposició no de llei.

La presidenta: Moltes gràcies, senyor diputat. Per la posició del seu Grup respecte a aquesta proposició no de llei té la paraula el senyor López Bulla del Grup d'Iniciativa. Perdó, hi ha una esmena d'Esquerra. (La diputada Carme Porta i Abad ) diu: *Senyora presidenta, tenim una esmena...+) Perdó. La senyora Carme Porta té la paraula.

La Sra. Porta i Abad: Moltes gràcies, senyora presidenta. Bé, nosaltres hem presentat una esmena, malgrat estar d'acord plenament amb el que ens proposa aquesta proposició no de llei. Nosaltres pensem que un dels grans problemes de l'assetjament moral al treball és la manca de reconeixement social perquè és un fet que l'agreuja i que de fet agreuja també les malalties que se'n deriven.

Per a les persones que la pateixen la informació és importantíssima, tal i com es recull en les diferents propostes de la proposició, però també és importantíssim el reconeixement social i legal bàsicament per a les persones que la pateixen, evidentment. Així cal preveure actuacions concretes, com el que ja se'ns proposa, però també on nosaltres introduïm la nostra esmena, la inclusió de l'assetjament moral com a falta molt greu en els convenis col·lectius per tal que es contemplin les sancions corresponents.

De fet, nosaltres, i les persones afectades així ho reclamen, pensem que sense sancions és impossible que es compleixi moltes vegades o que s'actuï amb contundència contra aquestes actituds que, de fet, són actituds que afecten directament a la dignitat dels treballadors i les treballadores que la pateixen, i a partir d'aquesta degradació progressiva de les relacions laborals entre aquests treballadors i treballadores i els seus superiors.

Pensem que s'ha d'actuar, doncs, com dèiem, amb contundència contra l'abús, contra l'exercici d'abús que aquest assetjament sexual, ai, perdó, moral representa. I, per tant, nosaltres per això hem presentat aquesta esmena. Gràcies. I votarem favorablement a la Proposició.

La presidenta: Moltes gràcies, senyora diputada. Té la paraula el senyor López Bulla pel Grup d'Iniciativa per Catalunya.

El Sr. López Bulla: Aquesta és també, i molt especialment, una proposició no de llei de gran importància, que indicaria també d'un cantó la modernització del just laboralisme i, dir també en funció de l'esmena, de la important esmena d'Esquerra Republicana de Catalunya, de la negociació col·lectiva.

Tenim aquí unes dades que dóna, entre altres organitzacions, la OIT. La OIT és un instrument importantíssim a nivell mundial on el seu caràcter tripartit, les conclusions, els estudis, els manaments directes són el resultat d'una discussió molt fatigosa i molt ferragosa, pel propi caràcter. I bé, tenim aquí la gravetat del problema.

El mobbing és el resultat, entre d'altres qüestions, encara que no solament, però sí principalment, del fruit d'una organització del treball inhumana i poc adequada al que són les condicions de vida en el centre de treball. ( Diguéssim ?) un intent, suposo, com a diputat, d'humanització del treball, i aquesta és la importància. Jo he estudiat a fons, i encara, les organitzacions del treball, el taylorisme, en què sovint faig referència, i crec que això està íntimament lligat en l'organització taylorista, perquè afecta a homes i dones encara que majoritàriament a dones, i recorre a totes les categories assalariades amb independència del seu nivell d'standing, del seu nivell cultural i de la seva posició al món de la producció i/o dels serveis.

Penso, millor dit, sospito que les noves organitzacions del treball, com són el *coyotisme+, el *macdonalisme+ i d'altres, que estan essent molt estudiades per la comunitat científica, no resoldran aquest problema perquè és posar en tela de judici tota l'estructura de poder de l'organització del treball sigui com sigui.

Crec que l'esmena d'Esquerra Republicana de Catalunya és molt important, i és molt important perquè situa els agents socials i als operadors econòmics també davant de la seva responsabilitat... ...i és una mena de conjuminació del just laboralisme amb la negociació col·lectiva, tenint en compte que també la negociació col·lectiva és una font de dret i és una aportació, amb tot el ringorrango particular al dret laboral. I, al mateix temps, és una incitació a què la societat civil organitzada exerceixi el seu caràcter de promotora de canvis i de reformes, i en aquest sentit em felicito extraordinàriament tant del text com de l'esmena.

He tingut aquest matí una conversa amb certs especialistes amb el tema de la negociació col·lectiva i m'han assegurat que al nostre país, i he preguntat si a Europa, hi havia alguna negociació col·lectiva que es tingués alguna referència en els seus textos, això, i m'han dit que no. I els hi he dit, "Bueno, a ver si os espabiláis porqué esto no puede seguir así."

En definitiva, que la Proposició no de llei podria ser també un estímul perquè tothom prengués consciència de la gravetat i de la importància d'aquest assumpte. Moltes gràcies.

La presidenta: Moltes gràcies, senyor diputat. Pel Grup Popular té la paraula la senyora Alícia Sánchez-Camacho.

La Sra. Sánchez-Camacho i Pérez: Moltes gràcies, senyora presidenta. Sens lloc a dubte aquesta Proposició no de llei és una, potser, de les més importants que, almenys jo com a diputada, he conegut en el substanciament d'aquesta VI legislatura.

I ho dic per la següent raó: perquè aquesta Proposició no de llei introdueix un dels nous supòsits de les condicions dels treballadors en la relació laboral, un tipus nou d'assetjament que ja en la vida social i en els mitjans de comunicació hem rebut, doncs, moltes manifestacions del que és el que s'està produint amb aquests treballadors.

L'exposició de llei, la proposta de llei, en la seva exposició de motius, ja recull l'afectació que es fa en el col·lectiu a Catalunya i, a més, és molt més extensa, recollint manifestacions de l'Organització Internacional de Treball i recollint, a més, com pateixen altres països, com poden ser els països del nord d'Europa, com pateixen aquest nou tipus d'assetjament.

Sens lloc a dubte -com ha dit el senyor López Bulla- el dret laboral, en aquí és una de les seves manifestacions més protectores, més tuïtives, és a dir, la protecció al treballador quan pateix un tipus d'assetjament que, diríem, ja no sé si com ha dit el senyor diputat, el "psicoterror", però sí que un assetjament psicològic, un assetjament en què les condicions laborals no permet tindre la millor qualitat de vida al treballador que les pateix.

Però malgrat això, jo voldria fer una reflexió al Grup que l'ha presentat, i és que degut a la importància que crec que un tema com aquest té per al seu estudi, per al seu aprofundiment i per al seu tractament des dels legisladors i en aquest cas des dels parlamentaris, ens hauria agradat, almenys al nostre Grup Parlamentari, que un tema de la importància i de la transcendència com aquest l'haguéssim pogut tractar amb algun grup de treball, amb alguna ponència conjunta per, en primer lloc, estudiar les situacions que s'estan produint aquí a Catalunya, què és el que s'està fent a la negociació col·lectiva, i quines serien les mesures que podríem haver pres a terme.

Ho dic perquè la següent qüestió, perquè a la part dispositiva d'aquesta proposició no de llei es presenten moltes coses, i algunes d'elles el nostre Grup podrà donar-hi suport, però algunes d'altres s'escapen de les competències pròpies que aquest Parlament tindria i que podríem dur a terme a l'entendre del nostre Grup.

I ho dic per la següent raó, el senyor diputat quan ha fet el que diríem el reconeixement a la tipificació del que seria aquest tipus d'assetjament, diu el que nomenen "persona rellevants de l'Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball". Jo mateixa quan dirigia aquest institut ja tractàvem aquesta patologia, ja tractàvem aquest tipus d'assetjament, però no hi ha un reconeixement específic de quin és el tipus d'assetjament, quan s'hauria de produir o no excepte en els treballs que s'anomena en l'exposició de motius i excepte en alguns protocols tècnics que hi ha.

Què vol dir això? Vol dir que el tema té la suficient importància com perquè si en una de les parts que es recullen en aquesta proposició no de llei, la de promoure la Llei de prevenció de riscos laborals a la qual s'hauria d'estar establert quin seria aquest tipus de risc, quina seria la sanció corresponent, i a més aquest mateix apartat de la part dispositiva diu "modificar altres lleis", com serien el text refós de la Llei general de seguretat social per modificar la qualificació de malaltia professional, el nostre Grup sí que estaria en disposició d'aprovar-ho.

La resta sí que demanaríem al diputat proposant que la retirés malgrat que el nostre Grup no podria aprovar-ho perquè creiem que és la conseqüència immediata del que seria la modificació, la important modificació de la Llei de prevenció de riscos laborals i d'altres lleis entre les quals podrien estar el text refós de la seguretat social. Moltes gràcies, senyora presidenta.

La presidenta: Gràcies, senyora diputada. Té la paraula el senyor Rafael Hinojosa pel Grup de Convergència i Unió.

El Sr. Hinojosa i Lucena: Gràcies, senyora presidenta. Aquesta Proposició no de llei -com han dit els meus companys- és una important proposició no de llei. Important perquè per primera vegada en aquest Parlament, i que jo sàpiga cap altre Parlament autonòmic ni Congrés dels Diputats, s'ha afrontat a aquest tema.

Aquest és un tema que no és nou, però sí és nova la conscienciació d'especialistes i de persones que pateixen aquest assetjament. Hi ha una certa literatura, però poca literatura sobre aquest tema. No hi ha -com s'ha dit aquí- ni tan sols una directiva europea que plantegi camins de solució per afrontar el tema. I és que el tema no és fàcil, perquè així com l'assetjament sexual és molt clar, molt contundent i molt fàcil de demostrar, aquest altre assetjament no és tan fàcil.

El senyor López Bulla deia, "Per mi que això depèn de l'organització del treball i d'un taylorisme o un macdonalisme que ens ha dominat durant l'època de les relacions laborals." Home, sí, però també no.

Sí, perquè això ho pot provocar, però l'assetjament moral no té res a veure amb la producció, pot no tenir res a veure amb la producció. Pot ser un cap que difongui informacions, ( badades ?) íntimes d'un treballador o treballadora, pot ser un individu que creï un clima asfixiant per a un treballador o una treballadora més enllà de l'organització del treball.

És a dir que té tota una sèrie de ramificacions no prou estudiades en aquest moment, i difícilment demostrables pel fet que encara no hi ha a Europa cap legislació que ens permeti afrontar amb mínim de rigor, no tenim legislació, no tenim legislació comparativa, i no tenim jurisprudència a Espanya que ens permeti saber per on hem d'anar.

Tot això devalua la proposició no de llei? No, no la devalua. Té el valor que té, que és iniciar aquest debat. Ara, aquest debat crec que no s'ha de fer a través d'una proposició no de llei; crec que hauríem de prendre la iniciativa, primer, d'escoltar, ja hem escoltat, em consta que tots hem rebut una associació que ens ha donat papers sobre aquesta problemàtica.

Però valdria la pena fer un aprofundiment sobre el tema, jo diria que aquesta seria una feina que el Parlament podria encarregar al Consell de Treball perquè pogués fer un estudi més seriós, més contundent i que ens orientés per on hem d'anar a l'hora de legislar. Perquè si no, els cinc primers punts i el setè punt d'aquesta proposició no de llei no se es sustenta en cap legislació, no es sustenta en cap cos doctrinal legislació.

Seria bo, en tot cas, seria aprofitable o seria interessant, en tot cas, el punt número 6, aquell que diu "promoure la modificació de les lleis necessàries". Per aquí podríem entrar, també, però seria bo entrar aquí després d'un estudi que podria fer una institució com el Consell de Treball.

Per tant, la meva proposta és, si el proponent manté la Proposició no de llei, el meu Grup li votaria el punt número 6, no la proposició, no els punts restants, tampoc l'esmena, si no en cas d'acceptar-la, del Grup d'Esquerra Republicana.

I el que li proposo seriosament és una retirada d'aquesta introduint immediatament una nova proposició no de llei signada per tots demanant que en la seu del Consell de Treball o en seu Parlamentària es creés un instrument d'estudi d'aquest problema amb participació, per exemple, dels sindicats, jo no he escoltat, he escoltat als malalts i a l'organització, però no he escoltat a Comissions Obreres, ni a UGT, no sé què pensen sobre aquest tema, i crec que valdria la pena saber què en pensen ells. Res més, senyora presidenta.

La presidenta: Gràcies, senyor diputat. Té la paraula el senyor Rañé.

El Sr. Rañé i Blasco: Molt breument, encara que el meu cos em demanaria esplaiar-me molt, però en tot cas per dir, en primer lloc, que acceptarem l'esmena d'Esquerra Republicana de Catalunya, i, en segon, lloc, si els diferents grups volen plantejar una proposició no de llei perquè el Consell de Treball ho analitzi, nosaltres hi donarem suport, però em sembla que solament complementari.

I, en tot cas, dir-li que tenint en compte que tenim les persones ja malaltes o patint aquesta situació, que s'informi als professionals de la Generalitat, em sembla que no és contrari a cap llei, d'aquest tema. Per tant, nosaltres mantenim íntegrament tots i cadascun dels punts d'aquesta Proposició no de llei, i creiem de veritat que està bé que estudiem, però amb això, el que hem de fer és protegir les persones que ho estan patint.

La presidenta: Gràcies, senyor diputat...

El Sr. Hinojosa i Lucena: Li demanaria a la senyora presidenta votació separada del punt 6. No és un punt, és un paràgraf...

La presidenta: Un paràgraf, sí, sí, el 6: "promoure la modificació", sí. Doncs si els hi sembla passem a votar el punt 6.

Vots a favor?

Queda aprovada per unanimitat.

Passem a votar els altres punts de la Proposició no de llei.

Vots a favor? Vots en contra? Abstencions?

Queda rebutjada per 13 vots a favor i 14 vots en contra.

dijous, 24 de juliol de 2008

Proposició no de llei al Parlament andalús contra l'assetjament.


Noticia extreta del diari 20 minutos del 15 de juliol de 2008 en que es diu que a Andalusia hi ha 530.000 víctimes de l'assetjament laboral i a Espanya 3,2 milions.

IU va a presentar una proposición no de ley en el Parlamento de Andalucía para luchar contra el acoso laboral, que en Córdoba afecta a unas 52.000 personas, según los datos de la Asociación de Víctimas de Acoso y Maltrato Laboral de Andalucía (Avamla).

El parlamentario andaluz de IU por Córdoba José Manuel Mariscal ha explicado que la iniciativa pide que se realice una auditoría por parte de la Junta de Andalucía entre todos los trabajadores de la Administración autonómica y las empresas públicas de ésta, en la que a través de encuestas se refleje la situación de estos empleados.

IU quiere que el mobbing sea tipificado como delito en la Ley de Prevención de Riesgos Laborales

Además, la proposición no de ley insta al Gobierno andaluz a que se dirija al Ejecutivo central para que modifique la Ley de Prevención de Riesgos Laborales para que el mobbing se tipifique como delito y que "paguen" los que se demuestren que sean culpables.

El presidente de Avamla, José Antonio Valderas, ha indicado que en la provincia de Córdoba hay unas 51.900 personas afectadas, de las que 15.750 están en la capital, mientras que en toda Andalucía hay más de 530.000 víctimas y en España más de 3,2 millones.

Valderas ha indicado que la entidad que preside recibe entre 350 y 400 llamadas mensuales de personas que pueden ser víctimas de acoso laboral, "algo muy serio y que no se hace nada por atajarlo". En este sentido, ha dicho que cada año se pierden por este motivo 1.850.000 días de trabajo y 52 millones de euros en España, "pero el Gobierno mira para otro lado".

Según las estimaciones de esta asociación, la primera que se ha creado en Andalucía sobre este asunto, el 22% de los trabajadores de la Administración Pública sufren acoso laboral, y en el caso concreto de Sanidad se calcula que están afectados el 13% de sus empleados.



dimarts, 22 de juliol de 2008

A la vida guanyen els dolents?

Us adjuntem el text d'un bloc, per cert una mica deixat d'actualitzar, amb alguns comentaris interessants. Si no fem res per canviar aquest món no ens queixem. El món no canviarà sol.


EN LA VIDA GANAN LOS MALOS
· No sé cuántos inspectores de trabajo hay en España ni a qué se dedican, pero los abusos de algunas multinacionales son escandalosos. La política de las empresas ubicadas en España consiste en que cuanto más tiempo pasa el empleado dentro de la oficina, mejor; aunque no haya nada que hacer. Existe una competición silente entre empleados para ver quién aguanta más, quién es capaz de pasar más tiempo perdiendo el tiempo, valga la redundancia, y, cuando uno se marcha a la hora, parece un hereje que mereciera la peor reprobación, aunque haya cumplido eficazmente con su cometido y los que se quedan estén navegando disimuladamente por Internet.
· Los alemanes, sin embargo, mucho más prácticos, cumplen con su jornada laboral y se van a casita sin concesiones a la estupidez. Nosotros no. Se trata de estar ahí, de demostrar que uno prefiere la oficina al hogar o a la calle; que uno sacrifica su ocio para mayor gloria de la empresa a la que sirve, ese dios moderno que en España no pide productividad sino mansedumbre. En este clima de necedad generalizada no es extraño que el MOBBING se haya extendido como una perversa mancha de aceite por el panorama laboral español.
· Frente al trabajador honrado que cumple con su tarea y desea regresar a casa para estar con sus hijos, tomarse una cervecita, leer, ver la tele o lo que sea, los acosadores laborales padecen lo que en psicología se llama mediocridad inoperante activa; es decir, son trepas que ocultan su incapacidad laboral con un juego sucio que busca arruinar emocionalmente a sus subordinados o compañeros de trabajo, induciéndoles a cometer errores, aislándolos del resto, calumniándolos, asignándoles tareas absurdas o sobrecargándoles de trabajo; personalidades controladoras, oportunistas y paranoicas capaces de permanecer en la oficina las 24 horas del día con tal de adular al de arriba y machacar al de abajo y así enmascarar su manifiesta ineptitud.
· Estos tipejos, que campan a sus anchas también en la Administración, se desenvuelven como peces en el agua en incumplimiento de horarios, son incapaces de coordinar el trabajo de sus subordinados y de asignar tareas de manera ordenada y lógica, porque es en el caos- que suelen fomentar para luego aparecer como sus mayores detractores- donde su perfil inoperante se diluye mejor.
· Dicen los expertos que muchas veces la única manera de escapar del MOBBING es cambiando de trabajo. Este consejo es razonable, pero me cabrea: demuestra que en la vida, al contrario que en las películas, ganan los malos.
· ¿Por qué los sindicatos, antes que hablar de las 35 horas, no exigen primero el cumplimiento efectivo de las 40 horas actuales? Si las empresas tuvieran que sacar rendimiento de sus trabajadores dentro del estricto horario laboral, la capacidad de hacer daño de estos canallitas se vería seriamente mermada. Inspectores, sindicatos: guerra sin cuartel contra los acosadores.
Hay que intentar que ganen los buenos, maldita sea.

divendres, 18 de juliol de 2008

Mala gestió del personal i del patrimoni.

Notícia del web de la Federació de Serveis i Administració Pública de CC00 del 26/05/2008. A tot arreu couen faves i a casa meva a calderades.



CCOO DENUNCIA LA SITUACIÓ MOLT GREU DE LA GESTIÓ DE PERSONAL I PATRIMONI AL MUSEU D'ARQUEOLOGIA D'EMPURIES

La Federació de Serveis Públics i Administracions de CCOO a Girona, FSAP, vol denunciar públicament la gestió organitzativa que es fa de forma negligent i irresponsable per part dels gestors directes i de la mateixa Secretaria General d’aquest Departament envers aquest centre. En concret volem centrar aquesta denúncia en dos àmbits de gestió: la de personal i la del Patrimoni Nacional.

Sobre la gestió del personal que hi treballa en aquest centre.
Aquests fets van ser posat en coneixement el mes de juliol de 2006 als responsables de personal del Departament, a fi que iniciessin les intervencions oportunes. Fruit d’aquestes accions van realitzar una avaluació de riscos psicosocials, que van ser irregulars en el procediment i mètode, i fins i tot els mateixos resultats van ser interpretats malintencionadament i de mala fe per no haver d’evidenciar la situació d’alta exposició de risc per a la salut en la que estan sotmesos la majoria de treballadors/es. De fet no van utilitzar la metodologia de referència del Departament de Treball Metodologia CoPsoQ2 - sinó una altra (mètode F-Psico) - que no es recomanada pel propi Departament de Treball. L’avaluació va ser encarregada a una empresa externa, i es va excloure d’aquest estudi als mateixos professionals funcionaris tècnics en salut laboral que té el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.
La intenció de CCOO era realitzar aquesta prova inicial per evidenciar una situació d’alt risc, i posteriorment , com es fa en aquets casos, aplicar en una segona fase l’avaluació específica d’assetjament psicològic en el treball, donat que teníem prou evidències que aquesta situació s’estava donant. No ha pogut portar-se a terme a causa d’una actitud irresponsable i perillosa d’aquest Departament.
El nostre sindicat amb la participació de tècnics en salut laboral ha avaluat la situació d’assetjament laboral d’alguns treballadors/es - mètode escala Cisneros-, i els resultats obtinguts han estat de confirmació, atacs cap a les persones, canvis d’ubicació, assignació de tasques inadequades, aïllament social, falta al respecte, menyspreu professional, nombroses comunicats interns, etc. I que en aquests moments tenen efectes greus cap a la salut dels treballadors/es. Dades que també coincideixen amb baixes laborals i abandonaments de la feina.

Sobre la gestió del Patrimoni nacional .
Un altre exemple d’irresponsabilitat i de negligència organitzativa ha estat sobre el Patrimoni d’aquest museu. En concret sobre la gestió d’obres d’un magatzem que s’estan realitzant en les Ruïnes d’Empúries.
Una vegada iniciades les obres, a dins del mateix recinte al costat de l’edifici central van trobar-se pedres rectangulars polides de gran tamany i agrupades. Previsiblement aquestes pedres formen part de la muralla de la ciutat grega, que segons l’alineació, es correspondrien amb la continuació de la muralla (que ja va ser trencada, fa temps, per l’edifici central). Aquestes obres s’han realitzat de forma irregular d’acord amb la normativa sobre Patrimoni Nacional, Llei 9\1993 de Patrimoni Cultural Català, i el Decret 78/2002, del Reglament de Protecció del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic: per la realització d’aquestes obres van posar una grua, maig-juny de 2007, que va provocar el trencament de la muralla. Per donar suport i resistència a la base de la grua van injectar més de 6 camions formigoneres de ciment, sense constatar tècnicament que hi havia en el subsòl. Aquest fet és especialment greu si es té en compte que la zona afectada és justament part de la ciutat grega. Pel que sembla (i aquest és un punt que demanarem s’investigui acuradament) l’assentament d’aquesta grua podria haver coincidit espacialment en el subsòl amb una torre de la muralla, que per les informacions arribades a CCOO podria tractar-se d’una torre hel•lènica del segle III a. de C. amb una importància arqueològica incalculable. Podria així explicar la gran quantitat de ciment injectat en aquest lloc de calçament de la grua. Les cates prospectives no es van realitzat metodològicament. Val a dir que els arqueòlegs propis del Departament no hi van participar i se’ls va prohibir la presència, contractant-se per a realitzar aquestes prospeccions a un arqueòleg extern al Departament. L’objectiu era realitzar les obres i projectar el museu mediàticament a l’espera de l’arribada de l’escultura de L’Esculapi.
Fa dos mesos aquest sindicat va demanar una reunió urgent amb el seu secretari general Sr. Lluís Noguera i Jordana del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, per tractar aquestes d’irregularitats en l’organització d’aquest museu, la seva resposta van ser evasives i no va voler reunir-se amb CCOO.
Davant aquests dos fets molts greus aquesta organització sindical CCOO FSAP-Girona:
Denunciarà a Inspecció de Treball les greus conseqüències que per la salut del treballadors/es s’estan donant en aquest centre per possible assetjament laboral, i estudiarà jurídicament la possibilitat d’interposar una denúncia judicial per les conseqüències de salut que ja ha originat i estant patint alguns treballadors/es.
Que com a organització sociopolítica de llarga trajectòria històrica en defensa de la cultura d’aquest país, denunciem les negligents actuacions per part del Departament en els possibles danys al Patrimoni Nacional Arqueològic, i així instem a la comunitat científica que s’hi sumi en contra d’aquest desgavell del Departament, al Govern de Catalunya que instrueixi una investigació al Departament de Cultura per les possibles faltes administratives comeses per la direcció del centre i resta de responsables de l’organigrama, per ocultació i connivència, i que la Fiscalia pels delictes contra el Patrimoni iniciï una investigació per possible delicte contra el Patrimoni Històric i Arqueològic al Museu d’Empúries.

dissabte, 12 de juliol de 2008

Precarietat laboral i concursos deserts.


Adjuntem tot seguit una col·laboració rebuda recentment:

DE COM LA PRECARIETAT LABORAL ÉS LA RAÓ DE FONS DELS CONCURSOS DECLARATS DESERTS.

(ENCARA QUE SEMBLI UNA PARADOXA)

Voldria, amb aquest escrit, tractar algunes qüestions de fons sobre la política sistemàtica de l’Ajuntament de Barcelona de deixar deserts els concursos que convoca: s’està donant en totes les categories, de les més altes a les més baixes. La pregunta primera que els treballadors i treballadores afectats es fan, i de retruc tota la resta de companys que observen impotents el dolor en que cauen els rebutjats (manca d’autoestima, sensació d’injustícia, de sentir-se minusvalorats, de revenja, de que el temps passa i no dóna fruits ni el pots aturar, etc.), la pregunta primera és: per què? per què em passa a mi? per què passa això?

Encara que el que exposaré sembli molt teòric, trec les reflexions de les més pura pràctica: dels casos als que he assistit, de l’observació i anàlisi dels membres components dels tribunals (que vagin veient que no només observen ells, algú també els observa i analitza les seves paraules, els seus gestos, els tons de veu i els rictus mal dissimulats), de la meva pròpia experiència dins l’Ajuntament, però també de l’empresa privada.

Finalment, i això és potser el més important, voldria aportar elements de com la lluita contra la precarietat no és només qüestió dels precaris, sinó de tots; que ells sols no podran emprendre res sinó és amb l’ajut dels no-precaris; de com aquesta és la principal divisió que avui patim els treballadors globalment i de vegades, egoistament, fomentem, molt especialment els funcionaris; de com la cosa té implicacions psicològiques, sociològiques i ideològiques que afecten la vida, la formació i les professions dels que es creuen definitivament instal·lats en la seguretat.

Seria molt fàcil donar la culpa de que els concursos es declaren deserts a allò de: “per col·locar als amics d’algú”. Massa fàcil, i ho tindríem nosaltres també molt fàcil: bastaria només descobrir els nexes de la connexió amical. A més, també per l’Ajuntament és fàcil col·locar els qui ells volen: tenen l’EBEP, la figura del personal directiu, els concursos de lliure designació que acostumen a ser a partir del nivell 26 i, finalment, la pròpia dinàmica subjectiva de criteris de valoració a l’hora d’adjudicar un lloc de treball o un càrrec. No, la cosa va més enllà.

Els concursos es declaren deserts perquè al carrer hi ha centenars i milers de persones, joves, esperant per entrar i disposats a fer el que sigui per aconseguir-ho. No oblidem que segons enquestes molt recents, el somni daurat de molts joves és convertir-se en funcionaris. En definitiva, l’oferta i la demanda en el mercat de treball és abundant (parlo del mercat de les forces de treball, és a dir, els treballadors, no de l’oferta de llocs de treball) i en ser tan abundant, el valor baixa. El preu i el valor del treballador baixen, tant pels de dins com pels de fora. Pels de dins perquè, encara que aparentment no tingui relació, estan competint invisiblement amb els de fora que fan cua a les bosses de treball i estan a l'aguait dels nous concursos d’oferta pública, per tant el seu “valor” baixa davant els esplèndids currículums que esperen a la porta i davant d’unes actituds psicològiques que tot seguit veurem. Pels de fora també baixa el valor per dues raons: 1) moltes vegades aquests currículums esplendorosos, pels que tenen sort i han estat acceptats, no els valdran de res, aniran a fer ocupacions molt per sota i molt pitjor pagades del que pel que realment estan preparats i 2) aniran a parar, en la majoria dels casos, a engreixar les bosses de treball temporal eventual o la nòmina d’una empresa privada externa amb sous que no arriben als mil euros.

Si, a més a més, afegim en el cas de l’Administració Pública que, pel que fa als sous (i no estem parlant en absolut dels càrrecs directius) estan pràcticament congelats des de mitjans dels anys 80; que l’oferta pública d’ocupació ha estat mínima, que les jubilacions no es reposen en molts casos i que el temps ha fet el seu curs i ha envellit el personal, el panorama no és gaire afalagador. La reposició de la força de treball –els treballadors- els hi surt molt fàcil, econòmica i sense complicacions. Només han de declarar desert un concurs. No els tremola la mà per signar l’acta ni la veu per proclamar el veredicte: NO APTE.

Durant els 5 anys que vaig estar d’excedència, jo també vaig formar part de l’exèrcit dels precaris i un bon dia vaig anar a raure a una gran multinacional, la famosa IBM, a la seva seu central de Madrid. Un treball de telemàrketing. Empresa privada pura i dura. Els meus companys eren pràcticament tots llicenciats: en física, matemàtiques, informàtica, medicina, història, psicologia…. Els preguntava: com és que amb aquests currículums aguanteu això? La resposta era invariable: hem de tenir un currículum laboral, no de titulacions. Per a l’empresa privada, amb tanta competència de títols, ja no val només aportar la formació, s’ha d’aportar experiència. Valoren haver treballat al MacDonalds, al telemarketing, de repartidor de pizzes, tot, i ho hem de posar en primer llocs, no en l’últim.

No sé si va ser per les xerrades amb algun d’aquests llicenciats en psicologia o amb algú altre, però vaig veure que la qüestió és senzilla. L’hàbit del treball no s’adquireix amb títols, l’hàbit s’adquireix treballant. La disciplina de les normes, la disciplina horària, el saber aguantar frustracions, el saber aguantar ser l’últim i el més nou (com a l’exèrcit), el treball en equip, les relacions jeràrquiques, el saber obrir-se camí…. tot això ho valora molt l’empresa privada. Valora tenir treballadors madurs, ja formats en aquests hàbits. L’Administració pública no. L’administració pública va molt per sota dels estàndards dels criteris de productivitat, eficàcia i eficiència, que són exactament els criteris que haurien d’orientar una empresa pública competent, una empresa finançada amb diner públic i que se suposa ha de servir els ciutadans i ciutadanes d’aquest país i d’aquesta ciutat.

Es dóna la circumstància de que a l’Administració Pública es valora, per damunt de tot una cosa: la capacitat de mantenir silenci, l’actitud del servilisme i l’adulació, de fer favors als caps per treure’ls les castanyes del foc, la capacitat de ser hipòcrites perquè tot i sabent que una cosa no surt bé fent-la així, per no molestar els de dalt ho acceptarem. A la bossa de treball hi haurà gent agraïdíssima de ser altament valorada (adulació) i que els ha fet l’immens favor de ficar-los dintre. I això per les camarilles de poder existents és altament rendible: es renoven i rejoveneixen i s’amplien (poquet, no us penseu).

Tota la munió de caps grossos, intermitjos i petits nomenats a dojo recentment –alguns, no hi ha dubte, merescudament- han de demostrar que s’ho mereixen, que tenen grans aptituds tècniques, de comandament de personal, etc.…i aquests són els pitjors, els menys humans, els més inflexibles… en una paraula: és la nova fornada de tecnòcrates. En tot grup social ascendent, ai amics!, es donen les actituds més ferotges. Els falcons, eren anomenats en la cort de Felip IV d’Espanya, els del partit cortesà que més favors devia al monarca. Els nous falcons de l’Ajuntament PSC-IC, aquests són els que decanten la balança en els veredictes dels tribunals per a la selecció del personal de l’Ajuntament de Barcelona.

Després de 29 anys d’ajuntament monocolor (PSC) seriem il·lusos si ens penséssim que la composició social del consistori ha romàs idèntica a la del primer dia. Més enllà de noms concrets, alcaldes fins i tot, hi ha un teixit social, uns grups i uns interessos que conformen les polítiques.

Ni estic capacitada, ni tinc elements suficients, ni és la meva intenció, analitzar fraccions polítiques. Allà ells amb el seu rotllo. No m’interessa fer comentaris de comentarista polític. Estic intentant explicar uns fets amb els que ens trobem cada dia quan anem a la feina.

Si la plantilla de l’Ajuntament ha envellit la política de l’Ajuntament ha envellit de ranci perquè ja cada cop poden enganyar menys gent: 29 anys d’aguantar-los convencen fins i tot els més crèduls.

Crec que en aquests moments, especialment des de les darreres eleccions municipals, estem assistint a un canvi. Canvi que no respon a un veritable canvi real per als interessos populars ni per als treballadors de l’Ajuntament, ans al contrari: més opacitat i falta de transparència, menys democràcia, més privatització, menys escoltar veus que no són la seva, més arbitrarietat.

Canvi que correspon a l’ascens de noves capes. En primeríssim lloc al repartiment de prebendes per a IC, amb tots els ets i uts. A antics carreristes que, justament, han anat fent carrera “professional” i ara reben els premis de tanta paciència en l’ombra (aquí, aquí, podríem dir noms d’antics pipiolos que van entrar els darrers, com avui els de les bosses de treball, i ara són jefassos, lògic i normal) i, a noves capes dintre del PSC.

Eren millor les antigues que les noves? No, en posicions polítiques les mateixes. En verborrea i fets que contradiuen la fraseologia que gasten, els darrers s’emporten la palma per allò que dèiem dels falcons.

Algú, llegint expressions de mala bava, podria dir que en el fons sóc revantxista, que em consumeix l’enveja…. No, GRÀCIES. No som revantxistes ni envejosos. GRÀCIES per no ser partícips de la merda.

Un missatge final a tots els afectats per la política de personal de l’Ajuntament de Barcelona: no us deixeu abatre, no esteu sols. Si heu esmerçat esforços per millorar la vostra formació i renovar les vostres aspiracions, l’esforç és vostre. Si teniu aptituds que no valoren, són vostres. No són d’ells, a qui nosaltres no podem jutjar amb la força a les mans (la tenen ells). Mantinguem l’esperit lliure. Ara que ja acabo, amics, sento que aquests darrers pensaments són ben bé els que diria a un pres de la presó.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Un 21,1% de les treballadores pateix assetjament.

Adjuntem una notícia publicada al diari Metro d'avui amb el comentari de dos testimonis a la part final.

Amenazas, violencia física,intimidación... Las mujeres son las que más padecen agresiones en el trabajo. Los hombres también lo sufren, hasta un 16,6%. El bienestar mental de un total de 5.072.900 trabajadores se ha visto perjudicado durante 2007, según la Encuesta de Población Activa (EPA) publicada por el Instituto Nacional de Estadística.
Un 11% (556.900 empleados) ha sufrido violencia o amenazas en su entorno laboral, porcentaje que se eleva hasta un 11,7 en el caso de las mujeres, siendo éstas, precisamente, con un 9,4%, las que más sufren el acoso o intimidación. En total, 21,1% de las trabajadores ha padecido esta lacra (y un 16,6 de los hombres). Las presiones de tiempo o sobrecarga de trabajo son, por otro lado, el factor negativo más grave con el que se encontró un 81,6% de los encuestados.
En cuanto a los riesgos laborales para la salud física, el 36,6% de los encuestados señala al riesgo de accidente como el el factor con un mayor efecto negativo, seguido por la adopción de posturas, movimientos difíciles o manejo de cargas pesadas (35,2%).
SEGÚN EL MÓDULO sobre accidentes de trabajo y enfermedades profesionales, un 5% afirma haber tenido algún percance durante la jornada laboral o durante el trayecto de ida o vuelta al trabajo. Por sector económico, es el de los servicios el que presenta un mayor número de accidentes (49,6%), le sigue la industria (22,2%) y con un 20,7% el de la construcción. El estudio también señala que 5.970.700 trabajadores (17,8%) sufrieron alguna enfermedad y en uno de cada tres casos fue provocada o agravada por el trabajo.
Los porcentajes de enfermedad se incrementan a medida que aumenta el grupo de edad siendo los hombres (26,7%) y las mujeres (31,1%) de 55 o más años los más proclives a sufrir alguna dolencia.

¿Sufres las consecuencias de tu trabajo?

INÉS FRÍAS. 52 AÑOS.
ADMINISTRATIVA.
“Las malas posturas y las horas
que paso delante del ordenador
hacen que tenga muchos
dolores de espalda. Además,
en épocas de mucho trabajo
paso tanta tensión, ¡no
puedo ni respirar!”.

ERUNDINA PÉREZ
50 AÑOS. SERVICIOS.
“Me di de baja tres veces en
2007 por dolencias provocadas
por el trabajo. Una de
ellas, por un pinzamiento de
columna por el que no podía
andar. Los dolores no se curan
si sigues haciendo esfuerzos”.

diumenge, 6 de juliol de 2008

El treball pot matar i no precisament per accidents.


Adjuntem una notícia recollida per la Fundació Prevent el passat mes de juny:

El 90% de las muertes de trabajadores tiene su origen en las enfermedades profesionales y el 10% sería como consecuencia de accidentes laborales, bien en el centro de trabajo o en trayectos al mismo ('in itinere'), según los datos que maneja el Instituto Sindical del Trabajo, Ambiente y Salud (ISTAS), fundación de CCOO, con sede en Madrid, que promueve la salud y la seguridad en el trabajo, aproximadamente.

El dato fue proporcionado por el secretario general de CCOO, Antonio Pino, esta mañana en la jornada de Salud laboral celebrada en Gijón, según informaron fuentes de CCOO a través de una nota de prensa.

En Asturias, concretamente, según los últimos datos de que dispone la fundación, referidos a 2005, de los 583 trabajadores fallecidos en ese periodo de tiempo (12 meses), 543 lo fueron por enfermedades laborales y 40 a causa de accidentes.

Para CCOO, lo más "preocupante" es que el actual registro de enfermedades profesionales "ni siquiera" permite conocer la dimensión real del problema y "minimiza e infravalora" el impacto de las mismas.

El sindicato considera que los accidentes de trabajo mortales -Asturias está registrando en lo que llevamos de año un promedio de una víctima mortal cada semana: 16 en los cuatro primeros meses de 2008- y los siniestros graves son sólo "la punta de iceberg" del problema de seguridad y salud que padecen los trabajadores.

Por otra parte, desde CCOO de Asturias exigieron a la Administración que, a través del Instituto Asturiano de Prevención de Riesgos Laborales, ponga en marcha el plan de actuación para el año 2008, donde se contemplan medidas urgentes dirigidas a paliar esta situación.

En cuanto a los empresarios, los sindicalistas les instaron a plasmar con hechos, en la actuación diaria, su compromiso tantas veces reiterado de garantizar la seguridad y salud de sus trabajadores. Finalmente, desde CCOO recordaron que los propios trabajadores tienen que ser conscientes de lo mucho que se juegan y exigir condiciones laborales seguras para el desempeño de su labor.

dimecres, 2 de juliol de 2008

CETs a Parcs i Jardins.

Notícia extreta d'una revista sindical:

L'Institut Municipal de Parcs i Jardins fa temps que ha externalitzat la gestió de diferents parcs de la ciutat amb convocatòries específiques per a empreses que ocupen majoritàriament personal amb discapacitat, Centres Especials de Treball (CET).

Les diferències salarials entre el personal contractat per aquestes empreses i el de l'Institut són escandaloses, la jornada laboral és superior i les condicions de treball estan molt per sota.

Si la voluntat de l'organisme municipal és la integració laboral de discapacitats hauria de contractar-los directament i complir la quota mínima de reserva legal.

L'Ajuntament no ha acceptat les al·legacions de CCOO per augmentar les places reservades, adaptar les proves o fer un torn específic per a persones amb discapacitat. Tampoc ha reservat places en la promoció interna, ni s'imparteix formació específica per al personal discapacitat.