Quin cap té a la seva empresa?

Article del diari Expansión.

Bo, dolent o pèssim. El que defineix realment als 'excel.lents' són les ganes d'aprendre, no tenir por al canvi i saber escoltar els empleats.
Lidiar amb el cap és el pa nostre de cada dia en totes les empreses i una realitat que evidència de treballar a les ordres d'algú pot generar motivació, implicació, creativitat o passotisme i neguit.

Les catalogacions dels tipus de directius són moltes però, a l'hora de la veritat, no cal el desplegament d'adjectius i tres són suficients: bo, dolent i pèssim. Lofti El-Ghandouri, fundador de Creative Society, especifica una mica més i els divideix en quatre classes: "El botxí, una persona controladora el qual no confia, només executa i dirigeix des de la por; el salvador que creu que només ell té la solució i no deixa espai per al col.laborador perquè tot gira al seu voltant; el víctima, que és qui delega la responsabilitat i la gestió perquè el lloc li queda gran encara que sí que porta les medalles, i el desitjat-el més difícil de trobar-, que dirigeix i dóna llibertat per créixer i fomenta el potencial de l'equip ".
El que queda clar és que el grup que més abunda és el que Paco Muro, president d'Otto Walter, anomena els líders regulars: "els que són macos personalment però professionalment es queden justos, i els que sí que saben manar pel que fa a presa de decisions, però no dominen bé les relacions interpersonals ". Segons El-Ghandouri, "el perill d'aquest panorama és que en el dia a dia regni la llei del et tolero, em toleres; on es col•labora, però no es creix".

Per què sorgeixen?
Per Enrique Alcat, formador de directius en comunicació, la resposta és senzilla: "Es descuiden les formes i, sobretot, la comunicació. Impera la cultura del gran cap que s'acomoda en el seu lloc i no parla, no escolta ni pregunta als seus empleats ". Paco Muro considera que el principal error de l'executiu és perdre l'esperit d'aprenentatge. "Per liderar equips cal aprendre, i això suposa canviar la forma de fer les coses. Com a directiu davant diverses ocasions el cos et demana una forma d'actuar i el lideratge t'obliga a fer una altra diferent, més professional, més mesurada".
Amb les complicacions apareixen molts temors i dubtes, perquè dirigir persones és enormement complicat, però en aquell moment "els bons caps són humils, reconeixen que no troben una solució o que s'han equivocat i no tenen por d'assumir-ho i demanar ajuda per buscar una nova oportunitat ", diu Alcat. "Falla perquè és difícil, no per actuar sense pensar", diu Muro.

No obstant això, cal recordar que el 50% de la relació amb un cap depèn de l'empleat. El més comú és queixar-se de com són i com ens tracten, però la qüestió que oblidem és què fa l'empleat pel directiu. Paco Mur llança el guant als subordinats i pregunta: "Quan va ser l'última vegada que va felicitar al seu cap per alguna cosa que fes bé?". I és que part de la culpa de la llarga tipologia dels que ostenten el comandament es deu a que l'empleat no s'atreveix a dir el que no li agrada o no considera encertat. "Els nostres propis prejudicis ens frenen, ens emmotllat al preestablert i preferim la queixa a l'acció", assegura El-Ghandouri.

Per tant, ser un bon cap no és una qüestió de tenir un currículum brillant. L'empatia, la transparència, l'atenció, el saber escoltar i el respecte són qualitats que el directiu ha de tenir sempre presents. "Un cap ha de ser motivador, donar llibertat i acompanyar més que ajudar als seus col.laboradors perquè creixin i actuïn de manera creativa", afirma El-Ghandouri. Aquest és el cap que es converteix en mestre, en referent. "Quants li vénen a la memòria?", Pregunta Alcat
.