divendres, 1 d’octubre del 2010

Deteriorament de les relacions laborals i individualisme.


Artícle titulat "Faré vaga i aniré a la manifestació per responsabilitat". de la web de Josefa Morón. Deixant de banda el tema de la vaga hi ha una sèrie de reflexions d'interès.

Encara que la veritat sigui una cosa agra d’oir, molt em temo que la vaga no farà canviar res. Les condicions laborals dels treballadors fa anys que van a menys, molt a menys. Les successives reformes, de les quals aquesta sembla la més dura fins ara (recordo que també ho van ser les anteriors) han anat 'empoderant' més i més a l’empresari i 'enmiserant' més i més els treballadors i encara queda marge! No existiria la reforma actual sense les reformes anteriors i això ja diu molt de quin ha estat el camí de les relacions laborals: caiguda lliure. A aquells treballadors que no ho han experimentat mai la manca o precarietat del treball els aniria bé, durant un temps, ser àliga engabiada, asfixiada en la seva situació laboral.

Els treballadors hem assistit a una transformació de les relacions laborals sense ser-ne veritables protagonistes, de forma passiva, i així ens ha anat. No ens hem mobilitzat per mantenir els nostres drets ni abans ni ara. Quan dic mobilitzar, vull dir no cedir ni una sola vegada per conservar els drets que tant van costar de guanyar als nostres pares.

La fraternitat, germana petita del lema de la Revolució Francesa, està morta; la realitat, individualisme i manca de pertinença a la 'classe treballadora'. Ningú vol ser classe treballadora, encara que ho és, i difícilment es reconeix com a treballador, encara que ho és. Si les persones no es reconeixen com a treballadors, quin sentit tenen els sindicats?

No podem posar en dubte, a aquestes alçades de la democràcia, que l’existència del sindicats és necessària per contrarestar la força de l’empresariat, però sí cal exigir que els sindicats estiguin a l’alçada dels treballadors que representen. I el cert és que no estan a l’alçada: el treballador se sent sol.

Als sindicats els aniria bé fer la reflexió d’aquell proverbi àrab que diu 'Si un home et diu que sembles un camell, no li facis cas; si t’ho diuen dos homes, mira’t al mirall'.

Tres exemples: primer, la setmana passada en una reunió convocada per CC.OO a Montbui només hi havia 20 persones (em consta que a la comarca ha anat si fa no fa); segon, l’article d’aquest diari 'Defensar els drets socials i laborals i recuperar la integritat de l’Estatut' té registrades 70 lectures; tercer, escoltar pels carrers convidar a la vaga a través de cotxe i megàfon sembla dels anys 70. Amb el suc que se n’hauria pogut treure fent servir les xarxes socials d’internet! Desànim i tristor; per moments sembla que la desintegració sindical estigui pràcticament consumada.

Tot i així sindicats i treballadors no podem enterrar els nostres errors, perquè això només ho poden fer els metges, però podem rebel·lar-nos no solament el dia de la vaga sinó cada dia de l’any. És en aquest gest on hi ha el canvi.

Aniré a la vaga i a la manifestació sabent que, si en un funeral és més important el ritual que la mort, en una vaga és més important el fet que s’ha fet vaga que la dura realitat laboral que quedarà passada la vaga. Aniré a la vaga pensant que potser estem a temps de rebentar la inflor del govern i de la patronal. Aniré a la vaga perquè cada vaga és una guspira que pot provocar un canvi tot i que mai l’acaba de provocar. Aniré a la vaga perquè com a treballadora combrego amb la idea que és millor encendre una humil espelma en forma de vaga que maleir la foscor de la Reforma Laboral. Aniré a la vaga, però no per la crida dels sindicats sinó per la responsabilitat que tinc respecte el bé comú i respecte les generacions futures, perquè crec en la solidaritat intergeneracional i perquè 'avui és demà'. No sortiré a cridar consignes pre-fixades pels sindicats ni a manifestar-me a través d’actes violents o parlar en un to més alt i tampoc vull piquets informatius totalment innecessaris.

La ingenuïtat em diu que aquesta vegada la fruita està molt madura i si tots els treballadors ens unim només caldrà sacsejar l’arbre. Depèn de tots nosaltres i no dels sindicats. Continuo abraçada a la ingenuïtat i pensant que la desobediència fa possible el progrés mentre la submissió i la resignació castren l’ésser humà.

El futur es dibuixa sense treball per a molts i, de la manera que anem, per tenir feina a partir d’ara serà decisiu, com fan els cortesans, saber doblegar colzes i genolls.

Ja sabeu on sóc. Podem organitzar-nos
.