Víctimes conten la seva experiència.

Fragments d'un article de l'any 2001 però plenament vigent publicat pel setmanari el Temps i recollit per una web sobre el mobbing. Podeu veure l'article complet amb els casos concrets a http://www.el-refugioesjo.net/casos/assetjament.htm


Jordi, Laura i Joan són tres afectats per l’assetjament psicològic al treball, una malaltia laboral que, segons diverses enquestes, afecta entre un 7 i un 11 per cent dels treballadors de l’estat espanyol i que fins fa molt poc temps era pràcticament invisible. Arran dels estudis d’alguns psiquiatres i psicòlegs, de l’aparició d’associacions d’afectats, d’algunes sentències judicials molt recents i d’iniciatives polítiques perquè es reconega legalment la malaltia, s’ha començat a sentir parlar del maltractament que han patit Jordi, Laura i Joan, una patologia que, segons alguns especialistes, creix a velocitat de vertigen.
"És un fenomen emergent segons les nostres enquestes. Alguna cosa canvia a molta velocitat. Està comprovat que ja existia, però s’ha disparat. És alarmant", assegura Iñaki Piñuel, psicòleg del treball, coordinador d’una enquesta del Grup Cisneros sobre l’assetjament psicològic i autor de Mobbing: cómo sobrevivir al psicoterror laboral. "Cada vegada que aparec en la televisió –diu Piñuel–, se’m bloqueja la centraleta de la meua consulta. A la gent que em telefona li sol costar entre quatre i vuit segons posar-se a plorar". Amparo Martínez, responsable de Salut Laboral de Comissions Obreres del País Valencià, també creu que el risc de patir assetjament al treball creix. "L’estudi de l’assetjament és una cosa nova per a nosaltres. Molts dels casos d’estrès i d’esgotament són en realitat processos d’assetjament encoberts", apunta.
Què és aquesta patologia que cada vegada més gent s’assabenta que pateix?
El terme assetjament psicològic o moral és la traducció al català de mobbing o bulling, els termes anglesos amb què va començar a anomenar-se aquest feno-men que es va popularitzar arran de l’aparició del llibre L’assetjament moral, de la psiquiatra francesa Marie-France Hirigoyen, publicat l’any 1999. L’anàlisi de l’assetjament psicològic havia començat molt temps abans. El psiquiatra alemany resident a Suècia Heynz Leymann va començar a estudiar aquest fenomen fa vint anys i va definir el mobbing com la violència psicològica extrema exercida de manera sistemàtica i durant molt de temps al lloc de treball per una o per poques persones cap a una altra que amb les contínues activitats d’assetjament acaba sentint-se desesperada i indefensa. L’objectiu: destrossar la persona víctima d’aquest assetjament bé per aconseguir que abandone l’empresa de manera voluntària i sense cobrar la indemnització per acomiadament, bé per impedir amb totes les armes a l’abast que un treballador amb més capacitat professional que l’assetjador s’estabilitze dins de l’empresa o bé pel simple gaudi en la tortura psicològica.
Aquests atacs poden prendre molt diverses formes: separar una persona dels seus companys o impedir que parlen amb ella, donar-li faenes que no tenen cap sentit o no donar-li’n cap, tractar-la com si no existira o aconseguir que la resta de treballadors l’aïllen, criticar permanentment les seues creences o la seua vida privada, donar-li a entendre que té problemes psicològics, amenaces verbals, difusió sistemàtica de rumors difamatoris... Tot un seguit d’atacs aparentment irracionals amb un punt en comú. Els agressors no tenen intenció de solucionar els problemes en cap moment. Jordi, un dels afectats que han contat la seua història a aquest setmanari, la defineix com la gota malaia, "aquestes petites coses que et van estovant". La intensitat de totes aquestes fórmules de desgastament personal sol augmentar des del fatídic moment que comença el procés de mobbing.
Tot funciona amb normalitat a l’organització fins que per una o una altra raó (el que es qualifica de "moment crític") un treballador comença a rebre atacs d’un o d’uns pocs altres i no sap ben bé per què. Comença una agressió sistemàtica i el treballador habitualment es culpa ell mateix del que succeeix. Mesos o anys després, l’afectat s’adona de la dimensió real de l’atac i s’enfonsa psicològicament. L’entorn resulta alterat i els companys aïllen la víctima, la qual, finalment, acaba demanant el trasllat a una altra secció, abandonant l’empresa o agafant la baixa. Víctor Sen, membre de CLAM, l’associació catalana d’afectats per l’assetjament moral fundada la setmana passada, i una de les primeres víctimes que va aixecar la veu contra el mobbing, rememora el moment en què va patir aquest aïllament: "T’entren unes ganes de morir-te que no t’aguantes. Jo em sentia l’home invisible. Els companys no em saludaven, tot el que jo deia queia en un buit, ningú no em convidava als dinars. És una de les coses més desagradables que et poden passar."
Les seqüeles són l’estrès postraumàtic (el mateix que es pateix després d’un accident greu), les malalties psicosomàtiques com l’insomni o els dolors diversos, el canvi permanent de personalitat, la depressió o, fins i tot, el suïcidi. Segons un estudi del Govern suec, l’únic oficial que hi ha a tot Europa, el 15% dels suïcidis que tenen lloc en aquest país són deguts al mobbing. "Hi ha estadístiques que diuen que un 20% dels suïcidis que tenen lloc a l’estat espanyol són deguts a seqüeles d’aquesta malaltia", assegura Piñuel.
L’assetjador, definit per alguns especialistes com a "narcicista pervers" i per altres com a "psicòpata organitzacional", pot ser un cap de l’empresa o algun company que està en la mateixa situació jeràrquica que l’assetjat, però que té de facto prou poder per a fer-li la vida impossible. És el cas que explica Jordi, qui va patir un peculiar acorralament dels socis que tenia en una cooperativa que ell mateix havia fundat i que finalment va haver d’abandonar.
Un altre és el cas de l’assetjament portat a terme de dalt cap a baix, una modalitat que se sol anomenar també bossing, de l’anglès boss ("cap"), que la justícia ja ha començat a reconèixer. El Tribunal Superior de Justícia valencià va condemnar el passat 8 de novembre una empresa d’assegurances de València a indemnitzar dos treballadors als qui havia maltractat amb la pràctica del bossing. Ha estat una condemna sense precedents que obliga l’asseguradora Asmor a pagar tres milions de pessetes als dos treballadors, que havien estat traslladats al costat de l’entrada principal i separats de la resta de treballadors, se’ls havia impedit que entraren a l’interior del local i se’ls havia restringit la utilització de la fotocopiadora i del sistema informàtic de l’empresa, entre altres mesures de coacció. Un altre dels nostres testimonis, Joan, també assegura que des de fa dos anys pateix una situació d’assetjament accentuat per part dels seus superiors en l’ajuntament on treballa.
Segons les enquestes disponibles, els treballadors més sotmesos a processos d’assetjament són els de les administracions públiques, la sanitat, l’educació i el sector de l’hostaleria i el turisme. També s’ha descobert, amb els incipients estudis sobre aquest fenomen, que els joves i les dones són els qui més pateixen el mobbing. "L’assetjament moral –assegura Amparo Martínez– és també un problema de gènere. Tots coneixem les típiques frases com ara ‘és que té la regla" o ‘és que és rareta’". Els joves també estan més afectats perquè estan més preparats, són més reivindicatius, però no s’han foguejat mai en el camp laboral. Ara bé, els joves ixen més fàcilment d’aquestes situacions per la rotació laboral i el suport que reben. Tenen menys seqüeles." Piñuel incideix també en aquestes dades. "Els joves amb contractes precaris són els més assetjats per persones majors amb menys formació. L’altre grup més afectat és el de les dones en situació de vulnerabilitat, com ara divorciades, mares solteres o vídues", assegura. Laura, una directiva de quaranta anys, és una mare sense parella amb qui aquest setmanari ha aconseguit de posar-se en contacte i que assegura que pateix un procés d’assetjament sense aturador.
Els casos d’assetjament psicològic són, a hores d’ara, molt difícils de solucionar. No hi ha cap legislació específica que descriga aquesta patologia com una malaltia laboral. Suècia, França i Itàlia són, ara com ara, els únics països europeus que han legislat sobre el mobbing. França ha estat l’últim d’aquests països a incloure aquesta malaltia en la seua legislació. L’Assemblea francesa va aprovar el passat mes de maig que l’assetjament moral serà castigat amb penes de fins un any de presó i multes de fins a 15.300 euros (2,53 milions de pessetes). A l’estat espanyol, ja hi ha iniciatives perquè s’estudie l’abast del mobbing i la possibilitat de legislar-lo. Martínez considera que l’assetjament moral s’hauria d’incloure com una malaltia laboral més dins de la llista de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals. "S’hauria de tenir en compte en les avaluacions de risc de les empreses, i així es podrien elaborar mesures preventives", apunta.
De moment, és difícil que, sense regulacions, els tribunals condemnen empreses per assetjar treballadors, malgrat que algunes sentències recents com la descrita en aquest reportatge comencen a posar bases jurisprudencials per al reconeixement d’aquest maltractament. La gran assignatura pendent, per a molts especialistes, és l’establiment de mesures preventives per fer més difícil que a les empreses puguen tenir lloc aquestes diabòliques rutines psicològiques.
"S’ha de donar assessorament i consultoria professional a les empreses perquè puguen prevenir el mobbing, amb la seua identificació, investigació i correcció. Aquest assessorament hauria d’entrar en un pla més ampli de millora de la qualitat de vida laboral", indica José María Peiró, catedràtic de psicologia del treball de la Universitat de València. Peiró incideix també en les pèrdues econòmiques que produeix la pràctica d’aquest fenomen: "S’incrementa l’absentisme, es perd la confiança, empitjora el clima de treball i augmenta la desmotivació. L’empresa deixa de guanyar diners, ja que el capital social es basa en la confiança. El mobbing evidencia molt clar que no es pot confiar en l’empresa."
El fet és que moltes organitzacions, privades o dependents de l’estat, estan molt lluny de prendre totes aquestes mesures. Amparo Martínez, finalment, posa un exemple extrem: "La Guàrdia Civil no preveu ni tan sols l’aplicació de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals quan sabem que un percentatge alt dels seus treballadors i sobretot de les seues treballadores pateixen símptomes d’assetjament moral. Hi ha baixes per depressió de massa treballadors. La Guàrdia Civil és tan tancada i tan poc participativa que és el paradigma del que pot ser el brou de cultiu de l’assetjament moral sense control."