dissabte, 1 de març del 2008

Sèrie de contes: 7. Una "fàbula" marinera.

Fa uns 20 anys que treballo de mariner. Amb els anys han anat millorant les embarcacions, augmentant els coneixements de nàutica, gairebé sé tant com el més experimentat capità. Però la feina segueix sent la mateixa. Rutina i més rutina.
Ara serveixo pel vaixell "Espelma", inaugurat fa uns 14 anys i ancorat al vell mig del litoral.
Pertanyo a un col·lectiu molt especial. Som els encarregats d’aturar les vies d’aigua quan la mar ve picada (gairebé tot l’any) i de remar per moure el vaixell.
En tants anys de professió hem arribat a conèixer tot el relacionat amb l’art naval. Fins i tot alguns hem donat classes a novells mariners d’altres embarcacions. No serem tant dolents, suposo.
He vist passar en aquest anys 2 capitans i molts, molts comandants, sobrecàrrecs, cuiners... Molts han marxat a altres embarcacions i d'altres han anat pujant de graduació, suposo que amb tots els honors. Jo m’he quedat en mariner, com tots els companys del col·lectiu.
Amb el primer capità no estàvem malament del tot. Suposo que era una mena de començar a tirar la nau endavant. Treballàvem molt però de tant en tant se'ns reconeixia amb alguna paraula agradable. Fins i tot el capità ens visitava sovint i el ranxo a bord no era dolent del tot.
Però d'un temps ençà tot ha canviat. L'actual capità de la nau no estima el meu col·lectiu, mai li hem caigut bé, suposo. Mentre intenta compartir amb alguns dels seus mariners preferits les monedes d'or dels tresors que va recollint a finals d'any, també els va col·locant a llocs preferents del vaixell, amb vistes a l'horitzó, a algun arxipèlag paradisíac i amb la brisa del mar refregant-los la cara. Ho fa amb comptagotes, és cert. Deu ser per no crear falses alarmes ni descontents injustificats...
Al meu col·lectiu ens fa remar. Cada cop més fort. Sense descans. I quan no cal moure la nau hem de cosir, aixecar veles, cuinar...és a dir, fer tots els treballs que es suposen porta la vida en un vaixell. I ens té a galeres, al pis inferior, en un lloc fosc, humit, pestilent, sense ventilació.
Hem demanat moltes vegades formar part d’alguna de les conquestes de la nau però el cor del capità, impertorbable, no s'estova mai. Ni quan fa un any alguns vàrem deixar de remar uns dies. Ben al contrari. Des d'aquell temps que ja no ens dona cap ordre directe perquè no ens vol veure. Utilitza als caps mitjans per apretar-nos cada dia més. I més. I més. I ens obliga a fer feines a bord que no ens pertoquen per graduació. Però, ai, la pega que tenim és que en sabem molt.
Per demostrar el seu poder a la nau i perquè tothom calli, atemorit, s'atreveix, fins i tot, a invalidar un càrrec que un dels nostres mariners es va a atrevir a guanyar. I a fer-lo fora. I si no li agrada, a terra ferma!!. Ja trobarà un altre estúpid sense galons que faci la feina d'un comandant.
Potser podreu entendre perquè cada dia em costa més llevar-me i pujar al vaixell. Això de remar tants anys seguits sense cap contraprestació sols li he vist fer al Charlton Heston!!. No tinc cap motivació. Perquè seguir esforçant-te cada dia més, cremant-te la salut si no reps cap recompensa, per minsa que sigui?.
No, al meu col·lectiu ja no ens importa en absolut si la nau arriba la primera a terra carregada d’or o de peix. Tant ens fa. Això sí, seguim somiant el dia en que un ham ben gros en forma de justícia marinera ens arrenqui d’una vegada per totes aquestes actuacions. On hem de comprar els cucs?.



3 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt maco, molt maco, però si no dieu noms la gent que no està en aquest col·lectiu no s'assabenta de res. Us manca un petit-gran pas: donar noms. Perdidos al rio!!!

Anònim ha dit...

hi estic d'acord! que tot sigui públic..
que es coneguin tant els assetjadors, com els caps que ho permeten i també, clar que si, els que formeu part d'aquest col.lectiu, el qual pot ser un gran pas per acabar amb els tripijocs a l'Ajuntament de Barcelona..

Ànim i endavant!!


fe no és esperar, fe no és somniar, fe és penosa lluita per l'avui i pel demà...(Lluís Llach)

Els afectats ha dit...

Un dels esperits de la futura associació, al tractar de temes que en alguns casos son molt delicats, és que la gent pugui mantenir l'anonimat. Nosaltres mateixos no podem saber els interessats ja que només demanem un correu electrònic i un àlies. Si algú s'ha apuntat com a "perico de los palotes", quin interès pot tenir que ho diguem?. Per altra banda les denúncies amb nom i cognoms tenen el seu camí i les seves pautes legals que tothom oportunament pot fer servir.